Teníem sis anys. Escoltava bocabadat com el meu company de classe ‘Ramoncín’, el ‘pequeño rapsoda’, recitava uns versos al saló d’actes en acte de falles, eren poemes com es podeu imaginar a l’ús. Des d’aleshores, aquell xiquet de pantalons curts i jo creixérem junts al col·legi San Antonio Maria Claret, encetant un camí que va ser coincident fins al final de les nostres carreres patint misses, rosaris, llors a la creuada, i tota la parafernàlia del nacional catolicisme, així com, també en diverses ocasions, algun càstig.
A l’institut, ja amb pantalons bombatxos, trobaríem noves amistats o afinitats, tinguérem la sort de gaudir d’uns professors excepcionals, represàlies que en tren venien a Xàtiva perquè no els deixàvem estar al lloc que els pertocava pels seus mèrits. Hi havia també el poder, la direcció, el cap d’estudis amb el seu entorn franquista… però les circumstàncies van fer que la nostra ràbia, que el nostre sentiment de contestació i alhora de recerca, de perspectives de llibertat, de cultura, anaren arrelant. El “Pele”, aquell xicot cantava, interpretava Sinatra, llegia poesia, cantava expressant allò que sentíem. Érem pocs, caminàvem amunt i avall -com diu la cançó- enmig d’aquell silenci.
El crit de Al vent, que va esclatar ja quasi al final de la nostra estada a la Universitat, era el resultat dels sentiments nascuts temps enrere a Xàtiva, de revolta, d’aspiracions i desitjos. El “Pele” esdevingué Raimon, emergia una força, un desafiament davant de la situació, perquè nosaltres ni érem ni volíem ser d’ eixe món.
Fa poc, des de Xàtiva es plantejà recuperar l’esperit d’aquells primers moments, tot i coincidint amb els cinquanta anys d’un concert memorable del ‘Pele’ al nostre poble. La idea seria arreplegar el llegat del Raimon en un CD amb versions de les seues cançons, a càrrec de músics xativins amb estils interpretatius diferents, tot i acompanyant-lo d’un llibret amb comentaris d’alguns que formarem la colla del ‘Pele’, amb un text de Joan Fuster. Aquest fet, em féu reflexionar sobre la vigència del crit que emergia de Al vent, ara quan de nou ens volen imposar silencis, cas de la TVV, o en altres àmbits o temes que tenen a veure amb la llengua o la cultura o les llibertats.
Veníem d’un silenci, que créiem superat, pretenen, però, en nom de majories manipulades, imposar un nou silenci basat en la marginació, i en la tergiversació. Les noves generacions, i tots plegats, tenim més experiència i recursos. Sense caure en el parany de les polèmiques o controvèrsies provocades des del poder, cal seguir el nostre full de ruta. Amb modèstia, la gent de Xàtiva ens ha donat un exemple a seguir amb aquestes versions de les cançons de Raimon, es tracta de recuperar aquell crit no sols de protesta o reivindicació, sinó de perspectiva de futur.
Som un poble i vivim en aquest temps, seguirem generant consciència, fent país, la música i les cançons són una eina que ens ajudarà.
