Del contingut cal remarcar una primera part en la qual el protagonista, poeta i a la vegada activista del partit comunista dels EEUU, va participant a les lluites obreres durant la gran depressió americana, en batalles campals contra la policia i els esquirols. Davant del colp feixista, juntament amb varis centenars de nordamericans, arribà a Espanya formant una divisió, la Lincoln. Tota aquesta part del llibre resulta prou suggestiva, ja que ens facilita dades i una idea de com aquella gent es va implicar en la lluita sofrint moltíssimes baixes, així com de la presència de Hemingway, Robert Cappa, John Dos Passos i molts intel·lectuals. Precisament el grup d’Aalto va inspirar la pel·lícula protagonitzada per Ingrid Bergman i Gary Cooper Per qui sonen les campanes de lesmentat Hemingway.
El País Valencià surt al relat, serà la zona on Aalto i alguns dels seus companys trobarien el descans per recuperar-se entre acció i acció, citant les ciutats de València i Dénia.
El relat també dóna elements per veure les misèries, l’agressivitat contra els ‘trotskistes’ del POUM, la comissió cega i irracional als dictats de Stalin, el tarannà d’alguns coneguts brigadistes, com el francès Andre Marty, idealitzat i que ara en surt molt mal parat al relat, o d’algunes accions que fracassaren per la ineptitud dels caps militars. El protagonista tenia, però, un secret, i això va estar la seua ruïna, puix ser homonexual, heroi i comunista, resultava incompatible.
La segona part, amb el desenllaç final, resulta també d’interès. Bill Aaalto no vindria a Europa a lluitar, no el deixaren per “maricon”, va ser instructor, pergué una mà en un exercici, després vindria el maccarthisme, amb persecució dels comunistes, dels seus companys, els quals, com ara hem sabut, l’havien expulsat del partit per la seua opció sexual. Marginat i malat va morir aviat, i allò més sorprenent és que mai va denunciar els seus excamarades, fou, quines coses!, soterrat amb honors militars.
Una història, com podem veure, d’altre temps, de gestos, d’entrega a la causa, però, tanmateix, de dogmatismes, de generositat i alhora de traïcions, incomprensible a hores d’ara, com un personatge tan generós és espolsat per ser homonexual.
Per quina raó parle d’aquestes coses?Doncs, les situacions canvien, però en una confrontació com la que es produí entre el feixisme, la democràcia i les esquerres, val aflorar sentiments, odis, i tanmateix exemples de generositat que tenen vigència en tot moment. La història ensenya, mostra fets passats…però, marca allò que cal corregir i allò a seguir.
