Partim d’allò que significà la victòria franquista, de la dura repressió durant i després de la guerra, de com tots els crims del franquisme han quedat immunes, de les fosses on descansen els cossos de molts ciutadans i ciutadanes, de la insuficiència de la llei, dels legítims drets dels familiars. En ocasions, però, he observat l’oblit dels errors de l’esquerra, així, crec que per desinformació, es publiquen imatges o textos reivindicant tota la memòria de la guerra civil dels perdedors.
En nom, però, d’una causa justa, va haver-hi excessos, crims, destrucció de béns culturals pel fet de considerar-los sols instrument d’adoctrinament religiós, com exemple tenim l’assassinat d’Andreu Nin a instàncies de l’stalinisme, o al meu poble Xàtiva, l’enderrocament del claustre gòtic del Convent de Santa Clara.
Al fil del comentari que he fet línies a dalt, no podem oblidar la tasca dels professionals del dret que intentaren aturar els assassinats polítics a la rereguarda valenciana arran de la sublevació militar. Els historiadors han recuperat la memòria d’uns joves advocats que en el període de juliol i novembre de 1936 assumiren la tasca de crear una justícia republicana amb garanties i procediments legals, enfrontant-se a algunes milícies que feien la justícia pel seu compte de forma arbitrària, sense cap opció defensa, amb uns horribles passejos, productes dels quals era l’aparició de cadàvers a les cunetes . Davant una justícia que es considera “revolucionària” condemnant sense judici, calia una justícia diferent a la que practicaven els militats de Franco al seu territori.
Al nostre cas, la persona que representaria la reconstrucció d’una autentica justícia republicana, com han acreditat els historiadors Albert Girona o José I. Cruz, és l’advocat José Rodríguez Olarzabal, qui als 29 anys fou President de l’Audiència fins a finals de març de 1939. Aquest valencià, junt amb altres joves lletrats com Rafael Supervia, o Angel Gaos, partien d’una premissa, aquella que el mateix Rodríguez definiria: “Un règim de dret, com és el republicà democràtic, només pot defendre’s pels tribunals d’una manera: fent justícia, perquè en cas contrari seria un sistema d’arbitrarietats”.
Els estudis que es poden consultar mostren com la tasca fou prou complicada, ja que va comptar amb l’oposició d’algunes minories que consideraven que era més fàcil netejar la rereguarda sense judicis ni garanties. Al textos que he llegit es relata un episodi que va ocórrer el 24 de setembre de 1936, quan alguns milicians assaltaren l’Audiència per irrompre a la sala de vistes per aturar un judici contra alguns processats sediciosos, en aquest cas el president del Tribunal, que era Rafael Supervia, va aconseguir que desistiren, desenvolupant-se el procés amb garanties, al final del qual es pronuncià una sentència amb algunes condemnes a mort.
Aquests, doncs, són també elements de la memòria històrica que podem, i al meu parer, hem de recuperar, tal és com he dit el cas, de la justícia republicana i d’una gent injustament oblidada.
