Poesia sota les bombes

28 març 2014 01:00h
La poesia també va reflectir la realitat de la guerra civil. Recordeu com la ciutat de València, restà un bastió fins al final del conflicte, sofrint les agressions i les bombes dels feixistes contra la població civil, de tot això, en tenim molts testimonis, entre els quals vull recordar alguns expressats a traves de versos. Així, he seleccionat tres autors bastant representatius, Miquel Duran de València, Carles Salvador, i Maria Beneyto, persones totes nascudes al cap i casal, i que visqueren en directe les bombes.

Miquel Duran i Tortajada, més conegut com Miquel Duran “de València”, nasqué al 1883. Durant la seua vida participà en moltes iniciatives valencianistes, com l’Assemblea Regionalista Valenciana al 1907, va col·laborar amb revistes, publicà llibres de poemes, i de diversos generes literaris. Durant una llarga estada al Principat, a Sabadell i Barcelona, exercí el periodisme, connectant amb el catalanisme d’aleshores, hagué d'exiliar-se a Paris, retornant a València al 1933 i, durant la guerra civil, publicaria uns poemes arreplegats al llibre Guerra, Victòria, demà. D’aquest llibre llegiu unes estrofes: “Diuen que volen entrar;/Que agafaran Valencia,/Que conquistaran Llevant,/Que ens prendran terres i fruits,/Honra, vida i llibertat.../ Prendran vides amb metralla/ als pobles assolaran...”

El mestre Carles Salvador, nascut al 1893 al barri del Carme, ja d’estudiant entraria en contacte amb el moviment valencianista i des d’aviat mostrà interès per l’ estudi de la llengua, fou docent en alguns pobles, especialment a Benassal, i durant la guerra participa en el II Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes. Com l’anterior escriptor, amb el qual mantenia una bona amistat, ens ha deixat testimoni dels bonbardejos, es tracta d’un poema que ens parla dels avions republicans: “/Tenim avions. Baix les ales/llueixen un signe vermell./Les hèlix escampen els càntics/de guerra i de pau, prepotents/Nosaltres dormim?Ells fan guàrdia...”

Maria Beneyto pertanyí a altra generació  ja que va vindre al món al 1925, poc després es traslladaria a Madrid, tornant de nou al cap i casal a principis de la guerra, oferint-nos una visió des de la seua condició de xiqueta davant les bombes al poema Ciutat Bombardejada, llegiu: ”Es tancava la pau blanca dels núvols./ L’ alta mort ens plovia vers la vida,/ i la infantesa es feia un crit de pedra,/ una negror petita.” La recorde com una dona inconformista, dedicada a la literatura. En certa ocasió li vaig demanar que signara un document de solidaritat en ple franquisme i no dubtà, el signà.

Aquest exercici de recuperació de la memòria a traves de la poesia ens mostra com el poble va patir la violència generada per la rebel·lió de Franco contra l’ordre legítim, així com la nostra literatura, aquella que s’identifica amb la nostra condició de poble, expressaria en aquell moment de guerra sentiments de pau i llibertat. Rellegir, donar a conèixer aquestos testimonis juntament amb el valors literari ens aporten, ens reafirmen amb el compromís del valencianisme progressista.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next