Sense negar-li mèrits...

7 abril 2014 01:00h
Adolfo Suárez.

A la gran manifestació per l’autonomia del 1977 es va corejar el crit de “Suárez cabut, volem l’estatut”, aquest eslògan fou inventat, sorprenentment, per un diputat del grup parlamentari de l’UCD,  un bon amic valencianista,  Paco Burguera, que com recordareu formava part de l’esmentada coalició, fins que l’abandonà el juny de 1978, per estar en desacord amb com tractava la qüestió valenciana el govern de Suárez. Burguera sabia que l’UCD no volia que el País Valencià esdevingués una quarta nacionalitat històrica.

Després d’aquella manifestació el Govern creà per Decret un Consell Preautonòmic, presidit per Albiñana, en el qual la dreta franquista tenia un pes considerable, en formar-hi part les diputacions que encara no s’havien democratitzat i, per tant, seguien regides per gent de la dictadura. A aquest fet hem d'afegir la desestabilització que es va produir a partir de l’ any 1978 contra autoritats democràtiques i en general contra allò que Abril Martorell qualificava com “contradicciones nacionalistas”.

El professor Alfons Cucó al seu darrer llibre “ROIG I BLAU, la transició democràtica valenciana”, aportà al seu dia una rigorosa anàlisi del procés seguit al nostre país, amb unes conclusions finals que com a mínim qüestionen l’encert de l'aleshores president del Govern.  Cucó remarca com a partir de la signatura del Compromís Autonòmic, es produí un desembarcament del sector més dur de l’UCD, al qual un altre membre de les mateixes sigles, Emilio Attart, denominava la “división azul”, amb una estratègia i unes noves tàctiques que canviaren l’escenari de la política valenciana, tot dins del projecte de la refundació de l’UCD.

El que és evident i tots els cronistes o historiadors constaten és un punt d’inflació, l’equip que va dirigir la política valenciana del partit del govern, sota la direcció de qui era vicepresident del Govern, Abril Martorell, encoratjant, o al seu cas manipulant, la pressió de la desestabilització “blavera” per tal d’aigualir les reivindicacions estatutàries, doblegant l’esquerra parlamentària, la qual segons el professor Cucó era de “escassa maduresa ideològica”.

Doncs bé, podem preguntar-nos, fins a quin punt Suárez coneixia o tolerava allò que feien els seus al nostre país. Potser Paco Burguera en sap quelcom més que nosaltres, o hi ha estudiosos que podrien aportar llum, el cas és que hi ha ombres a la tasca de govern, la qual  aquests dies comentaristes i polítics han estimat modèlica o perfecta.

L’espiral d’agitació “blavera” va anar creixent des del 1978 fins a l’aprovació de l'Estatut, moment en el qual Suárez ja havia estat apartat, no es pot ignorar: bombes a Fuster, Sanchis Guarner, i al claustre de la Universitat on es va ferir un subaltern, agressions, insults, i altres coaccions resten encara impunes, doncs, no tot va estar tan net, ni tan providencial.

Va haver-hi encerts, per tant mèrits, però, des del punt de vista del nostre autogovern podem afirmar que per acció, o segurament omissió, el polític que ens ha deixat va cometre errades de calat.


 
next