En aquell moment el Regim intentava aparentar un canvi, una certa liberalització, amb un govern tecnòcrata de l’OPUS, la farsa del procés,però, provocà una gran quantitat d’actes de protesta i solidaritat davant les ambaixades i consolats d’Espanya, manifestacions de sindicats o partits, així com actuacions de diversa gent coneguda, pensadors i escriptors com Sartre, actors com Ives Montand, i fins i tot d’una part de l’església catòlica, com fou el cas del Cardenal Montini, qui aviat resultaria elegit papa, amb el nom de Pau VI, impulsor com sabeu del Concili Vaticà VI.
Doncs, en eixos moments de repressió, de por, un company del PSV, Valerià Miralles i Ortolà, en vespres del compliment de la condemna de Grimau es planta a Correus a València i envia un telegrama al Ministre de l’Interior amb el següent text: “Julian tiene derecho a la vida”, segons ens explicà el mateix Valerià, el funcionari de torn es quedà bocabadat i va treure el cap per la finestreta per veure el nostre amic. El ministre va ordenar la detenció de Valerià, a comissaria fou objecte d’alguns maltractaments i ingressà a La Model, lloc on coincidí amb el metge i militant comunista que complia condemna Julio Marín, qui en veure’l li preguntà si era “el del telegrama”.
Recorde com dins del PCE estava obrint-se un debat que afectava l’anàlisi que es feia del franquisme, ja que un sector d’aquest qüestionava moltes de les iniciatives que es feien des de la direcció a l’exili, i que segons es deia ignorava la situació a l’interior, en sobrevalorar la capacitat de combat de l’antifranquisme entre altres aspectes. La detenció, doncs de Grimau, independentment de la necessària solidaritat incidiria en la discussió interna.
Aquest és altra història, altre capítol oblidat amb un assassinat més de la dictadura, la d’un dirigent d’esquerra en un context extern democràtic, amb un gest de solidaritat per part d’un valencianista del PSV, el qual anys més tard es faria del PCE, fins que decebut, i al final passaria a Esquerra Republicana de Catalunya.
