Moltes de les utopies concretes amb la pressió i l’acció han anat assolint-se, pensem en què seria dels drets i llibertats sense el pensament i l’ideal utòpic. Segurament alguns errors, com va estar l’experiència soviètica, s’han produït, el fet inqüestionable és que sense idees alternatives, sense ideals llunyans, però, possibles, no es pot explicar la història.
El sistema de poder, sustentat en un model econòmic i polític, no vol utopies, vol realisme, submissió o acceptació de les regles i el ‘status quo’, la contestació està representada per ell amb un concepte que implica un judici negatiu ‘l’antisistema’, es pot ser somniador, o fins i tot utòpic, sempre i quant això no comporte una acció en contra dels sistema establert. Hi ha molts exemples d’aquesta forma de situar fora de joc una part de la gent que vol canviar les coses, així, seria el cas de qualificar com a il·legal portar una bandera republicana a l’estrat de les Corts de l’Estat, o demanar el dret a decidir.
Qualsevol demanda que no estiga dins de l’estret marc imperant esdevé no sols una utopia, sinó una petició dels antisistema, una manifestació que no ha seguit el tràmit administratiu de la comunicació prèvia, per tant irregular, però pacifica, pot ser considerada com antisistema. El que resulta un tant “curiós” és que opcions que es declaren pel canvi social càpiguen al parany de la dreta i en ocasions es desmarquen del combat o l’acció situat més enllà del ‘statu quo’.
En ocasions, algunes accions desafortunades poden contribuir a la confusió, al meu parer, al sí de la gent que ens considerem en contra del sistema i a favor de les utopies, cal un debat de fons, de veure on estan el límits que poden conduir que una iniciativa justa puga veure’s afectada per actuacions vandàliques o destructives. Estar contra el sistema es una opció que demana una pedagogia, i per tant, no tot està justificat. Precisament, el que aquesta gent que ens mana el que voldria seria el nostre excés, no sols per descarregar la repressió, sinó també per desprestigiar els objectius que perseguim.
Crec que cal evitar alguns errors, l’altre dia vaig veure una pancarta a la mani del 26 d’abril, en la qual es remarcava la no participació al joc electoral, la qual cosa em recordava allò de la “malaltia infantil” que assenyalava Lenin. La participació a les institucions, l’existència de gent honesta antisistema a les institucions, pot ajudar perquè les propostes utòpiques progressen, la història del segle XX evidencia on ha portat l’abstencionisme d’esquerra.
