La dreta ha sofert una pèrdua notable de vots, no es creuarà de mans, manipularà de segur. Al conjunt les opcions situades a l’esquerra del PSOE han capitalitzat gran part el descontent social existent, i tal vegada la feina feta. No puc fer altra cosa que congratular-me, i manifestar que aquesta vegada hem gaudit de moments d’alegria. Ara, però, s’imposa un poc de realisme, puix si bé és cert que s’han obert possibilitats, també ho és que la història i l’experiència ens plantegen molts interrogants, i sobretot, ens alerten sobre les dificultats i la futilitat d’uns resultats electorals.
Alguna gent assenyala que les opcions alternatives a l’statu quo són diverses i que existeix fragmentació. Aquesta és una situació pareguda a la que es produí al final del franquisme i començament de la transició quan Santiago Carillo ens va dir que “era millor ser cua de lleó que cap de ratolí”, invitant-nos a la resta de “revolucionaris” a integrar-nos al PCE, més tard el PSOE inventaria allò de la “casa comuna” per tractar d’integrar un sector del PCE.
La diversitat existent respon a una realitat, la qual cosa en si mateix ni és bona ni dolenta. Igualment, hi ha proximitat, objectius compartits, els problemes poden vindre si eixa diversitat genera “veritats absolutes”, tal i com ens passà a nosaltres, a aquella esquerra de veritats absolutes incompatibles. Serà possible una articulació de les opcions que volen canviar el sistema? Sabrà la socialdemocràcia acostar-se a la seua esquerra? Els ideals, els plantejaments radicals contra un model injust donaran pas a practiques recolzades per la gent? Els objectius necessitaran mediacions, tant dins de les institucions com fora, aquest és un repte que cal afrontar.
Hem de, igualment, parlar del paper de les persones, aquell que determinades persones acaben jugant, en gran part en funció de la seua projecció mediàtica. No podem ignorar com, a més a més, de les sigles hi ha el lideratge, i en ocasions les aspiracions dels líders, siguen homes o dones, condicionen en excés les decisions i sobretot acords o desacords. Caldria demanar altura de mires, situar en primer terme els interessos del conjunt de la gent que vol un canvi radical.
Hi ha diferències és cert també, però tan grans? Després d’anys de democràcia representativa, de ser sols un votant cada quatre anys, està molt bé reivindicar la democràcia participativa, la qual, com remarca Touraine és “caminar en el bon sentit”, però, hi ha tasques que es fan dia a dia i que no es poden materialitzar en una assemblea. Disposem de dades ,d’experiències, en la vida local o municipal, o altres àmbits de gestió, que seran útils, es tracta d’un cabal per ser un punt de partença, i element de reflexió i diàleg per part de les noves esquerres emergents. .. Estem,doncs, en un bon moment,aprofitem-lo.
