Justícia desigual

Constitucionalment soms iguals davant la llei. La cosa no deixa de ser un principi, una formalitat, ja que la realitat ens mostra que no sempre és així, és més, la justícia acaba no essent igual en funció de si parlem dels delinqüents comuns, socials a fi de compte, o de la gent amb recursos i amistats. Als casos que estem seguint de corrupció, d’abusos urbanístics, o d’estafes bancàries, per exemple, els implicats poden gaudir de defenses de prestigi i de reconeguda solvència, amb la qual cosa poden dilatar els procediments, dificultar la tasca dels jutges, acudint a totes les instàncies judicials, i a la fi, poden eixir millor que la resta .

Situació prou diferent és la de l’altra gent sense recursos que es troba davant d’un tribunal de justícia per haver suposadament delinquit. La primera important diferencia de fet es troba es en relació a l’empresonament, entrar o no al ‘talego’, ja que en la gran majoria de casos aquesta gent no pot dipositar la fiança; Blasco, sense anar més lluny, ja condemnat en primera instància a huit anys, ha vist reduir la quantia de la fiança i ha pogut fer el dipòsit sense cap problema. Durant el curt temps que vaig passar pres recorde casos escandalosos de persones que per delictes contra la propietat, la majoria de vegades d’escàs valor, portaven temps i temps empresonats preventivament.

Per evidenciar més les diferencies, tenim l’anacronisme que significa el sistema dels indults a voluntat del poder polític, en primer terme, es tracta d’una forma més de dilatar l’aplicació de la justícia, puix la petició sol comportar ajornar l’entrada del condemnat al centre penitenciari en tant el govern s’ho pensa. Altre precepte de la Constitució parla d’un “ procés públic sense dilacions indegudes”, de nou altre despropòsit! A quines persones se’ls ha atorgat? Quants ‘quinquis’ l’han obtingut?.

La justícia, doncs, continua responent en part a un plantejament de classe, els que poden pagar “bones” defenses i els que no poden fer-ho, una diferencia més entre aquells que s’han “passat” però que formen part dels sistema, i aquells altres que estan fora del sistema per exclusió social. Malgrat, però, que hi ha jutges que intenten perseguir els delinqüents poderosos, i condemnen amb imparcialitat, o que actuen amb criteris d’igualtat, tal i com la llei diu, la realitat general acaba imposant-se, i és que cal una reforma a fons del sistema penal, no sols del codi, sinó del conjunt de normes i pautes que van units al funcionament dels tribunals de justícia.

La democràcia real, reivindicació genèrica pendent en aquest moment, implica també acabar amb els privilegis jurídics, o, allò que es tradueix en desigualtat de fet entre delinqüents rics i delinqüents pobres, diuen “sempre han existit pobres i rics” això és, doncs, una veritat inadmissible com podem comprovar al veure l’administració de justícia que tenim.