Vivendes buides i desnonaments

Al text constitucional, que no deixa de ser un paper, es proclama que tots els ciutadans tenen dret a una vivenda digna, es tracta d’un principi que com han evidenciat els fets sovint no s’acompleix, la cosa ve de llarg, ara, però, amb la crisi provocada per l’especulació dels mercats la cosa s’ha agreujat. La història social ens mostra com amb la industrialització impulsada pel capitalisme la vivenda es va convertir en una de les qüestions bàsiques a resoldre, el reformisme social ha anat inventat fórmules: les cases barates, els blocs de vivendes obreres, subvencions, mesures fiscals… La realitat s’ha imposat, tant en règim de lloguer com de propietat el sistema genera precarietat en matèria d’ habitatge.

Amb l’enfonsament del negoci immobiliari, els desnonaments s’ha generalitzat, les protestes, la solidaritat, la resistència que han fet quelcom… Manquen, però, solucions, i, sobretot cal un canvi a fons. Darrerament, alguns pocs pronunciaments judicials han incidit positivament sobre el tema, tenim, també, algunes experiències fetes des de les institucions autonòmiques i municipals, com poguérem observar amb ocasió del cas de “La Corrala” a Sevilla, un cas que mostra que alguna cosa es pot fer.

Per altra banda, hi ha un parc enorme de vivendes buides o desocupades, aquesta circumstància es deu a diverses raons, i per tant seria un problema a estudiar puix no és igual un pis desocupat per raons especulatives, que una casa de poble tradicional abandonada per l’èxode rural. He llegit o escoltat propostes que apunten a l’expropiació de tota vivenda buida o desocupada, jo discreparia de tal proposta, puix, al meu parer, cal fer un cens de les vivendes buides i diferenciar allò que és pura activitat de negoci a costa d’un bé que hauria de tenir un fi social, d’allò altre que respon a altres situacions, com seria el cas de aquells habitatges buits per exemple perquè els seus propietaris han emigrat a treballar fora.

Per altra banda, l’expropiació és una figura jurídica complicada, costosa per erari públic, existint-ne altre possibilitats, com seria generar unes reformes legals que incentivaren de forma ràpida i efectiva un parc de vivendes rehabilitades o noves en règim de lloguer a preus socials, mesura aquesta que en alguns estats veïns ha donat resultats.

No hem de, doncs, simplificar, calen mesures urgents i en ocasions excepcionals, el problema, però, exigiria reformes legals de gran abast, així com també, mesures contra l’especulació del negoci immobiliari, amb una administració àgil i coneixedora de la realitat, espai o terreny en el qual els ajuntaments tindríem prou a dir o a fer, sempre i quant els municipis deixaren de ser els parents pobles.

Un tema en el qual l’ esquerra pot i ha d’afinar, i sobre el qual es practica la denúncia, cosa que no sobra, però sobre el qual manquen propostes concretes realistes.