A Viena hi ha molt a veure, una vessant important és la dels Museus. Hi ha, sembla, al voltant d’un centenar, menuts, com el de la Pau o l’ Arqueològic Romà, i altres monumentals, com és el cas del de Belles Arts, amb una col·lecció del Bosco sorprenent, o el de Les Arts Decoratives. En aquesta ocasió la meua estada s’ha centrat més en l’art del segle XX, observant-ne com s’ha millorat sensiblement l’oferta, en concret amb el títol “De Monet a Picasso” el Leopold Museum presenta una pinacoteca que acull els noms més reconeguts de l’art europeu de la primera meitat del segle XX. Òbviament, resulta imprescindible veure de nou Klimt o Schile, en el marc dels museus Albertina i Belbedere, en aquest darrer resulta curiosa la lluita del visitants per evitar la vigilància i intentar fotografiar “el bes”, l’obra més coneguda de Klimt, per cert, una aventura que resulta impossible.
A més del palaus, que jo no he tingut ganes de visitar, hi ha molt a gaudir, com continua essent el rastre de la figura del pintor Hünderwasser, qui a més de pintar dissenyava edificis a patir de la seua admiració per Gaudí, una combinació d’arquitectura i pintura molt interessant.
Mentre desfilava una manifestació antifeixista, enmig de la perplexitat dels turistes, especialment japonesos, recordava com aquest xicotet estat ha jugat papers rellevants en diverses èpoques, en la nostra, per exemple quasi ens facilità un Rei, l’Arxiduc Carles, el pretenent que fou recolzat pels nostres maulets, en contra del Felip V, i que essent Rei a Àustria va acollir als fugitius de la derrota. Tanmateix, evocava com aquella Primera Gran Guerra va esclatar a partir d’un territori de l’Imperi, o com Hitler va nàixer aquí, on precisament va instal·lar el seu refugi o cau. Ja podeu veure, de vacances i recordant fets i conflictes que diuen superats, i que, dissortadament, contrasten amb la realitat de tots els dies: Gaza, Irak…
Per als amants del cinema Viena té una cita necessària, la famosa Sénia del Prater, a la qual per cert no hi he pujat, sols m’he limitat a contemplar. Per acabar, no puc deixar d’esmentar Freud i la seua casa i clínica, o el testimoni del Saló de la Secessió, des del qual els artistes d’avantguarda allà pel 1900 desafiaren l’art conservador.
