Sovint el tema activa conflictes, afloren les diferències internes entre sensibilitats, o en alguns casos es generen crisis de difícil solució com hem vist. Els partits de la dreta tenen una estructura oligàrquica, les elits i els poders fàctics decideixen: per natura tot sol quedar en casa; els d’esquerra, però, presenten una problemàtica poc estudiada i més complexa. Els desitjos d’acostar-se a la ciutadania i aprofundir en la democràcia interna exigeixen assajar noves fórmules, com és el cas de les primàries obertes o restringides.
En aquests anys de democràcia, que és més representativa que participativa, recordem com a les primeres eleccions va renàixer el PSOE però no va poder arribar al govern fins el 82, quan va aconseguir la majoria absoluta. Aleshores, l’aparell, va donar cabuda un al·luvió d’aspirants a càrrecs, la qual cosa explica moltes de les disfuncions que hem observat. Els comunistes han anat evolucionant des del sistema de la coaptació al de repartiment de quotes i ara estan també per les primàries. Les noves opcions d’esquerra intenten innovar, no sense reproduir en ocasions les quotes i entrar en contradiccions.
La perspectiva d’assumir responsabilitats suscita expectatives per part de les persones, i interrogants envers la idoneïtat d’aquestes per les possibles tasques de govern. Allò que s’ha produït al si de Compromís evidencia les dificultats i contradiccions a l’hora d’elegir els candidats o candidates. En anteriors ocasions semblants problemes els he conegut a Unitat del Poble Valencià i a Esquerra Unida.
Caldria establir criteris d’idoneïtat per fer la selecció de líders, dissortadament poc debat sol haver-hi sobre aquest punt. Hi ha líders carismàtics, gent que sap connectar amb els sentiments, fins i tot, agressius front l’adversari, pressuposa això major capacitat de govern? Apuntava Bertrand Russell fa anys “el més hàbil (amb criteri de política de partit) pot apostar honradament per mesures que la majoria creuran bones, però que els experts sabran que son dolentes”.
En quan a les primàries alguns experts assenyalen que acceleren el personalisme en detriment de les idees i el partit, impulsant la tendència cap una versió moderna de culte a la persona. No podem, però, ignorar el seu paper de renovació davant el burocratisme i com eina participativa, això ja és prou al seu favor!
Deixar, però, el tema pels darrers moments, pot portar a nous o vells paranys, substituint les propostes per personalismes, ignorant, tanmateix, la necessitat de mecanismes col·lectius o equips amb capacitats de gestió.
