Una democràcia real exigeix una informació, una transparència total, la millora, doncs, dels canals pels quals es transmet la informació és una premissa que permet els ciutadans jutjar i valorar les decisions, i alhora, si hi ha mecanismes de reunió i debat sobre els assumptes públics, el govern del poble pel poble pot acostar-se. Es reivindica aleshores democràcia participativa, que no exclou la representativa, sinó que la complementaria.
Hi ha experiències en eixa línia, particularment als àmbits locals, encara que els temes i els problemes que afecten la gent són més amplis. Com assenyalava Joan Font: “Estem parlant més d’un fenomen emergent, que de realitats consolidades que generen unanimitat. Entre els partits polítics segueixen predominant les reticències cap a l’obertura de nous espais participatius, entre la ciutadania i l’apatia i la manca d’implicació i el debat acadèmic segueix present la desconfiança cap a un excessiu protagonisme ciutadà. Però a tots els àmbits són indubtables els moviments i els corrents en el sentit descrit” (Ciudadanos y decisiones Políticas, Ariel 2007).
Aquest procés a nivell de proposta alternativa ha anat incrementant-se, especialment arran del 15-M i com a producte de la indignació, fins i tot, una opció com “Podemos” l’ha elevat, almenys com a reivindicació, en una mena de solució per a tot. La participació, però, perquè siga real, com demostren moltes experiències, s’ha d’organitzar, establint mecanismes que eviten manipulacions i no deslegitimen la representació. Al llibre que he esmentat hi ha estudis molt il·lustratius sobre la viabilitat d’introduir canals participatius, sobre la base d’experiències en llocs tan distants com són el Regne Unit o Espanya.
En tota nova experiència pot haver-hi errades o excés, i, també certa dosi de demagògia. Allò que cal és garantir el debat ciutadà seriós amb coneixement, tenint en compte els límits i les possibilitats que en cada moment existeixen, i que no hi ha infal·libilitat. Afirmar, com he escoltat en alguna ocasió, que es farà allò que diguen els ciutadans no deixa de ser just sols en part, ja que les propostes sense un procés deliberatiu equilibrat poden conduir a errors. Pensem, per exemple, en hipòtesis que s’han donat en relació al medi ambient, com a un municipi poden decidir sobre una zona a protegir, que afecta dos o més ajuntaments, en tant que al costat fan tot el contrari.
Alguns partits s’han obert al ciutadans, han creat formes de participació, això està molt bé, però, al·legar que determinats punts del programa d’acció o de govern es decidiran després de les eleccions pels ciutadans, pot ser una forma d’evitar definir-se, i això és un frau a l’electorat, ja que a les eleccions es va amb unes propostes que són el compromís a portar endavant.
Com podeu veure tenim un tema més a considerar quan parlem del canvi, es tracta de la participació, com fomentar-la, fent-la compatible amb la representació als espais territorials (municipal, autonòmic, general), dotant-la d’instruments legals.
