Què caldria canviar i com?

Volem recuperar l’ètica a la gestió pública. Han aflorat les contradiccions d’un sistema basat en la doble moral, es diuen unes coses i se’n practiquen altres, els gestors se n’han aprofitat. La corrupció i el nepotisme han generat malestar, emergint-ne eines polítiques, i persones, que volen representar-la. La política oficial es sinònim de vilesa, ve al cas recordar com J. Lluís Aranguren fa temps apuntava la “moral no es pot eliminar, puix qui no compta amb ella comet una manca de sentit realista, puix l’apel·lació moral representa, o pot representar, un paper polític decisiu… La moral és, en moltes ocasions, una eficaç arma política” (Ética i Política.1985). Els abusos del sistema, representat per la gent que ha gestionat la cosa pública, ha esclatat, el contrast entre l’austeritat que es demana als d’a peu i el balafiament d’altres resulta manifest.

Certament, no tots els gestors ni representant públics són iguals, hi ha polítics i partits que han lluitat contra els abusos i la corrupció. Al nostre país, tant Compromís com Esquerra Unida ens situen en eixa trajectòria, ara des de l’altiplà, Podemos intenta situar-se al cap dels indignats i sembla que de moment la nova opció te expectatives, almenys si fem cas a les enquestes. Allò que no tinc clar és l’èmfasi que es fa a les persones, es planteja que la substitució de la casta i l’arribada al govern de l’equip d’Iglesias ho resoldrà tot. Caldria, al meu parer, parlar més dels canvis, com introduir eixos canvis, i deixar en un segon pla les persones.

Com passar de ser opositors del sistema a gestors? Aquest és un gran repte, a més d’il·lusió i de retòrica la situació demana quelcom més: conèixer els mecanismes existents i els continguts, tindre clares les mesures polítiques i legislatives, eficàcia a la gestió, fixar nous controls per eradicar tota mena de corrupteles. No dubte de les bones intencions, o de la voluntat de canvi, ni de l’honestedat de les persones, sols invitaria la gent perquè pensés menys en les enquestes i més en les alternatives, ja que les solucions no s’improvisen, la simple substitució dels governants no hi és suficient. Hi ha tota una llarga experiència històrica que mostra com, guanyar unes eleccions, és sols un pas, i que després governar comporta enfrontar-se amb realitats complexes i difícils, pensem per exemple amb el tema de la corrupció, ¿quins controls caldria crear?.

Vull confiar en la lucidesa de la gent, d’aquells que han fet d’oposició real, i també al seu dels joves professors dirigents de PODEMOS, uns i altres deuen estan assabentats de les experiències històriques de governs d’esquerres; finalment, citaria una conclusió del marxista britànic Ralf Miliband, politòleg que va seguir de prop les experiències i fallides de dels governs d’esquerra després del 1945, doncs bé, l’esmentada conclusió vendria a dir que cap organització de l’esquerra pot afirmar que ella tota sola representa tots el moviments de pressió i protesta, per la qual cosa l’aliança de forces diferents, amb la negociació i compromisos corresponents, és una condició per a l’èxit i la consolidació d’un nou ordre.