Un nova versió d’allò de la ‘casa común’

En la curta experiència que tenim de política d’aliances hem vingut observant una confusió entre allò que seria una proposta d’unitat d’acció, o entesa més solida, basada sobre la pluralitat, i aquelles simples manobres dirigides a l’absorció o integració. Mort el dictador ens adonarem com la fragmentació de l’esquerra que havia lluitat era un entrebanc, Carrillo, que era un tipus llest, apuntaria aquella frase ”Més val ser cua de lleó que no cap de ratolí”, així, prou gent d’altres grups més esquerrans s’integrà al PCE, aviat, però, un partit que reaparegué en aquells moments, el PSOE, es va aprofitar d’eixa teoria i forma d’actuar, i va plantejar allò de “la casa común”, la qual cosa volia dir que tota la seua política d’aliances anava dirigida a integrar els dissidents dels altres, malgrat que aparentava ser altra cosa.

Al País Valencià com exemples més significatius podem citar com el PSPV (Partit Socialista el País Valencià) acabà dins del PSOE, la fusió d’OEC (Organització d’Esquerra Comunista) i el Moviment Comunista, l’experiència fallida del pacte entre Unitat de Poble Valencia i Esquerra Unida P.V., i, finalment, la integració dels dissidents de Nova Esquerra al PSOE. L’element que explica el resultat dels casos esmentats està clar, una opció política es considera superior en relació a altra o altres, amb més possibilitats, i, sota una proposta que es presenta com unitària es vol absorbir a anul·lar a la resta. També, com és evident, sol haver-hi alguns components personals de lideratge, d’interessos personals.

En matèria com aquesta caldria diferenciar entre aliança entre diferents, i, com ja dit, voluntat d’integrat, són fenòmens diferents, legítims, però, que deurien comportar pautes específiques. El problema rau en què la problemàtica no es genera a un laboratori o en un espai d’estudi, surt quan les urgències electorals obliguen a fer càlculs, i aquest és el cas present; quan hem encetat al País una experiència de govern plural de les nostres institucions tenim a la vista altres comicis, les generals o d’àmbit estatal. Tenim damunt la taula de nou que decidir, coalició o no coalició? I amb qui fer-la si ve al cas?.

En quests moments, però, tenim altra opció que ha recuperat allò de “la casa comun” és tracta, òbviament, de Podemos, les seus intencions són més que evidents i manifestes, a la qual cosa cal afegir el paper dels mitjans de comunicació que cada vegada amb nitidesa engloben tot el que hi ha a l’esquerra el PSOE en el partit de Iglesias. Un signe evident de la línia d’absorció o destrucció es veu en relació al cas d’Izquierda Unida, sols es pretén la seua immolació i integració sense condicions.

S’està obrint un debat al si de Compromís, confiem que la seua gent el farà amb seny, amb alguns dels seus membres he compartit experiència i expectatives i no dubte de la seua capacitat i voluntat. Voldria, però, insistir en la necessitat de pactes i a ser possible aliances més serioses i estables que els pactes. No és tracta d’una consideració nova, ho he fet en molts moments, com fou quan a la Unitat del Poble Valencià es plantejà l’entesa amb Esquerra Unida del País Valencià(1987), al Cap i Casal durant tota la legislatura. Des del meu parer cal fer entendre que “allò de la casa común” deu ser part d’una història passada i superada, per una raó simple: no existeix casa comuna.