Sens dubte la gran majoria de personal que llegeix les explicacions ignora que fou la Comune de 1871, segurament jutjarà l’acte d’enderrocament com una barbàrie equiparable a aquelles que estan fent pel món els ‘talibans’. Sols cal recordar com aquest fet històric significà la instauració d’un sistema de poder basat en els consells dels districtes, una mena de revolució social, que entre altres va decretar i intentar portar a la practica: legalització del fills naturals, condonació de les deutes per aliments de primera necessitat, prohibició del desnonament dels morosos sense recursos, abolició del treball nocturn, abolició de la guillotina, la devolució de les eines als treballadors, exclusió de la religió a les escoles…
Com podeu veure moltes de les novetats que va impulsar la Comune són clares conquestes socials, fins i tot, algunes d’elles com hi és el cas dels desnonaments són de plena actualitat. Fou un antecedent de democràcia de base o participativa des dels barris. Tanmateix, el paper de les dones fou actiu en les formes d’organització i administració. Doncs, una experiència que seria durament reprimida, i això si es calla, així, trenta mil afusellats, trenta huit mil empresonats, i set mil deportacions. La monarquia de Napoleó III i els exercits de Bismark van estar els vers ‘talibans’.
Un exemple més de manipulació i silenci. És contar l’historia dels guanyadors, però, en ocasions les propostes dels perdedors amb el temps gràcies a la pressió social i l’acció avancen. La columna de la plaça Vendôme de Paris, doncs, ha acabant convertint-se en un atractiu turístic, un monument que ja no representa cap contingut polític, entre altres coses perquè a França la monarquia va deixar d’existir i la República està plenament consolidada, òbviament, els Bonaparte han passat a la història, com allò que van estar. Absolutistes, i dèspotes.
Si algun lector després de llegir aquest modest comentari vol anar a veure la Columna de Vendôme, espere ja restaurada, llavors li demanaria que pensara un poc en l’episodi que va portar al seu enderrocament al 1871, i traga conclusions de com tantes causes perdudes amb el pas del temps poden ser en algun moment realitat, com estaria el cas del nostre republicanisme, perdedor durant no se sap quan i ‘possible’ juntament en aquelles altres utopies que continuem desitjant.
