Fou un intent de coordinació de partits socialistes i, en paral·lel, d’una aliança sindical. Sempre tenint present que en tal coordinació no hi tenien cabuda els comunistes, alguns exbrigadistes internacionals es van implicar: Pietro Nenni, Hans Mathöffer, Max Diamant i, igualment, el secretari Internacional de la Federació Internacional d’Obrers Metal·lúrgics, Daniel Benedit. Es donava suport mitjançant propaganda, es finançaven contactes i lloguers d’alguns locals i, especialment, es convocaven encontres o seminaris a l’exterior on hi anaves a dependre o a adquirir més formació. A prop de Frankfurt, en un bosc, existia un centre denominat Sonenbert. Jo hi vaig assistir a diferents encontres, igual que altres companys valencians, catalans, castellans, gallecs, andalusos… La persona que representava aquella instància a Espanya era Pau Verrié, del MSC i, al País Valencià, hi vaig estar jo en nom del PSV (Partit Socialista Valencià).
El nostre plantejament, però, tenia diferències pel que fa a l’orientació anticomunista que presidia l’activitat de la Fundació. Tanmateix, resultava d’interès aprofitar tot eixe procés per a anar configurant una opció plural de caire federal en la qual les diferències nacionals es visualitzaren. A la ciutat d’Imperia, a Itàlia, hi va haver una reunió important on s’encetà el disseny i la línia del projecte. En el nostre nom hi va acudir Joan Francesc Mira.
En l’àmbit sindical, es convocà una trobada allà per l’any 1966 a Montserrat. Els monjos ens van acollir i fou Benedit l’encarregat d’explicar el pla, que consistia en evitar a tot preu que el moviment obrer fóra hegemonitzat pel PCE i Comissions Obreres. Alguns advocats hi érem presents: J. Antonio Fernández Montesinos, nebot de Garcia Lorca; Josefina Arrillaga; Rodolf Guerra Fontana, i jo. La nostra missió seria crear assessories que donaren cobertura a l’Aliança Sindical Obrera (ASO). La realitat és que el pla s’enfrontava a la real implantació de les comissions obreres baix la influència dels comunistes. També van aflorar contradiccions i diferències com, per exemple, el fet que nosaltres no ens tancàvem a acords amb Comissions Obreres.
Posteriorment, ja en els setanta, va haver-hi un canvi: la socialdemocràcia va optar per recuperar el PSOE, assegurant-se el seu control ideològic i que tingués una estructura centralitzada a l’Estat, abandonant l’anterior projecte, més obert i federalista, buscant joves amb ganes de triomfar, com és el cas de Felipe González. Sols faltava desbancar el vell líder de l’exili, Rodolfo Llopís, i això es va fer al Congrés de Surenes el 1974. La resta ja es coneix: el PSOE ressuscità disposat a pactar els termes de la transició amb un sector del règim.
