No tinc localitzada la cita però, en algun paper, Fuster, ja en l’anomenada ”transició”, assenyalava com tots acabaríem socialdemòcrates, quina lucidesa! El debat que s’ha generat entorn a tal etiqueta no és gens gratuït, puix ja fa temps que, en ambients acadèmics, es contava com les velles polèmiques i adscripcions a les veritats absolutes havien passat a la història. Equival això al fet que els ideals, les idees, les doctrines no tenen ja sentit? En quina mesura parlar de socialdemocràcia representa quelcom?
Durant un temps, la divisió entre socialdemòcrates i comunistes ha marcat la trajectòria de les esquerres. La diferència se situava, en línies generals, entre les vies, en la democràcia o en la dictadura del proletariat, en l’enfrontament amb el capitalisme o en l’acceptació les seues regles per millorar les condicions socials. Aquesta síntesi és esquemàtica, simplista, ja que hi havia variants, opcions crítiques als dos camps o, fins i tot, vies que buscaven un camí intermedi. La realitat present, però, no respon a les circumstàncies d’aquella divisió, almenys no en la part del món en què estem. Podríem entrar a qüestionar la visió classista de la societat, en tant que explicació i element base de referència, ara bé, no hi ha dubte que la centralitat de la classe obrera, com a motor del canvi, ha perdut vigència, la qual cosa no nega que hi haja divisions basades en la desigualtat en base al poder econòmic. Afirmen que la desigualtat econòmica és real i que cal una utopia alternativa; hi ha, però, altres desigualtats i altres utopies, com la existent entre uns i altres pobles, per exemple.
Escolte parlar de “la gent” o de “la casta” però tinc la impressió que aquests termes no reflecteixen la contradicció entre realitat no satisfactòria i les opcions que volen ser alternatives. Resulta evident que hi ha un sistema econòmic i de valors, que són els que manen i, alhora, els que faciliten als seus dirigents privilegis i portes giratòries com a premi als seus serveis. Davant d’aquest sistema d’interessos, hi ha (hi som) tot un conjunt de propostes o de sensibilitats que apostem per introduir un canvi radical. Aleshores, de nou ens trobem amb una divisió entre la gent que es reclama de l’esquerra: la de la clàssica socialdemocràcia que està implicada a mantenir el sistema, això si, amb algunes reformes que minoren les desigualtats, i allò que seria tot un bloc dels insatisfets i dels desafectes envers del sistema. Empre conscientment la paraula “bloc” que a alguns ens recorda a la fórmula del”bloc històric” de Gramsci, un comunista que, als anys trenta el segle vint, va intentar una concepció emergent que superara el dogma leninista del partit únic.
Doncs bé, si recuperem el fil inicial d’aquest paper, si el PSOE, com han fet els seus partits europeus germans, ha abandonat la seua postura oposada al sistema no és gens estrany que alguns continuen defensant ideals que, al seu moment, van ser patrimoni de la socialdemocràcia, òbviament, juntament amb ideals o nous paradigmes propis del segle XXI.
