El lobby dels històrics

Cada vegada que els socialdemòcrates afronten un dilema es manifesta un curiós fenomen: l’aparició del lobby dels històric del partit, que és una mena de grup de pressió format per gent que creiem ja allunyada de les responsabilitats polítiques, i que en la gran majoria de casos es troba ben situada econòmicament i socialment. La seua intervenció s’ajusta sempre al mateix patró: sense esperar a les decisions del partit proclamen als quatre vents què cal fer, com cal resoldre la situació. Al cas més recent hem vist com aquest grup, per a alguns casta, no es resigna, pressionant en un sentit clar, així, en la campanya electoral han vetat qualsevol possibilitat d’acord amb les opcions situades a la seua esquerra, posteriorment, han defensat eixides diferents a la d’un govern plural d’esquerra.

La circumstància que he assenyalat té bastant a veure amb la crisi d’identitat socialdemòcrata, en la versió espanyola de com ha anat degradant-se i conformant-se el poder i la classe política. La desfeta del comunisme com a model va deixar els partits socialistes tradicionals sense un element clau de la seua identitat: la diferenciació basada en la defensa de la democràcia parlamentària envers el model soviètic. Ara eixe element ja no diferencia, aleshores el manteniment de les adquirides i l’alternança, amb tot allò que comporta, cas de, el lobby esdevindrà el tutor del partit. Una part de la gent del PSOE es continua situant a l’esquerra, òbviament, en la seua tradició de moderació i dins un perfil tradicional. Hi ha doncs una batalla interna i els històrics- els Leguina, González, Guerra…-no oculten la seua opció.

Aquells que considerem que la identitat desdibuixada dels “històrics” no és el camí, que hi ha d’altre compartit amb propostes nascudes dels paradigmes alternatius o emancipadors, no deguem descartar que existeix una altra possibilitat que hauran de decidir les bases socialistes, allò que no fa gaire plantejaven Joan Romero i Joaquim Azagra en afirmar que “el primer treball que tenen els socialistes consisteix en demostrar-nos a una majoria suficient que el canvi social que propugnen comença pel canvi de la seua pròpia casa” (Desde la margen izquierda.1912). L’eixida, doncs, de la crisi que s’ha manifestat arran les darreres eleccions espanyoles, representa una oportunitat per suscitar un debat i unes conclusions, uns i altres deurem treure lliçons. Ve al cas recordar com els autors adés esmentats apuntaven com “els ciutadans que sesenten progressistes ho expressen així fa temps en la major part de països del nostre entorn, d’ací ve que la norma siga governs de coalició i l’excepció governs majoritaris socialdemòcrates”.

Aquest breu comentari vol eixir al pas d’expressions que observe entre els sectors que tinc més a prop, i que es tradueix en reaccions de desqualificació envers el conjunt de l’esquerra socialdemòcrata, puix a hores d’ara ni al país Valencià ni a la resta de l’estat és viable cap opció de govern sense la seua participació. Com a botó de mostra tenim el desafortunat incident al Congrés quan esmentà Iglesias la “calç viva”, puix la intervenció fou interpretada com un atac a tota la militància socialista. La denúncia del lobby és necessària, però cal fer-la raonant.