Com es por deduir hi havia ja una part del llibret redactada i mancava informació, tot i tenint en compte que existien dades no coincidents, en concret referides al període de 1958 a 1963. El fet és que el llibret en qüestió no va eixir a la llum. Ignorant, per tant, què va ocórrer, l’interrogant és si Ventura va complir l’encàrrec de l’editor, persona que sí que va viure en primera persona de forma destacat els fets del període esmentat, o si desistí de la tasca. A hores d’ara eixe curt espai de temps, molt rellevant en la represa del valencianisme polític, ha estat objecte de tractament des de diferents perspectives i tenim ja a l’abast alguns llibres o publicacions escrits amb una major perspectiva, aquella que el temps i el contrast entre les diferents versions dóna una visió històrica més ajustada a la realitat. Malgrat això que acabe d’assenyalar, la visió que podria donar un text de Ventura seria útil, és clar si existira el paper, cosa que tal vegada l’Eliseu pot aclarir.
Hi ha, però, un altre matís del tema que considere de plena actualitat, òbviament des de la perspectiva històrica de l’antifranquisme al País Valencià, i que es situaria més enllà del període 58-63. Estan eixint a la llum estudis sobre l’antifranquisme que l’identifiquen amb l’activitat relacionada bàsicament amb el PCE i CCOO, en poques, poquíssimes ocasions es fa esment a altres agents més minoritaris o al cas dels valencianistes. Possiblement la visibilitats d’aquests darrers resta un tant diluïda per no existir com a opció política diferenciada. Així i tot, al meu parer resulta evident que manca recuperar la memòria del valencianisme antifranquista, o dels valencianistes que s’enfrontaren a la Dictadura. Certament, cal deixar als historiadors eixa tasca, però, al mateix temps, els hem de demanar rigor i no oblidar un moviment que fou clau en desvetllar la consciència de poble -malgrat que siga modesta o limitada- que tenim, i que, a més a més, aportà prou elements a la lluita per la democràcia i les llibertats tal com les tenim, amb insuficiències i alhora també amb garanties.
Ignore, doncs, si Ventura acabà el llibret i resta en algun calaix. El que no podem ignorar és que sense aquella represa dels anys seixanta el nostre present seria diferent. Aleshores, ens resta quedar a l’espera que algú encetara la tasca de recuperar eixa memòria del valencianisme.
