Si observem el tema des de la perspectiva del que ha representat la socialdemocràcia i les seues crisis a l’entorn europeu no tenim més remei que concloure que deu haver-hi causes de fons, la simple explicació dels fets o la seua reducció a un problema estatutari, no donen resposta als interrogants que ens vénen al cap. El PSOE reaparegut després del franquisme, s’ha sustentat i funcionat com a referent històric si haguera estat una opció favorable a la justícia social i, tanmateix homologat a altres partits del seu signe, es tractava, doncs, d’una versió del socialisme democràtic diferenciat del model comunista.
En la mesura que tant a Espanya com a la resta de territoris els socialdemòcrates han viscut de renda, les societats, però, han evolucionat en un sentit més plural i menys definit en funció de les referències anteriors, en les quals hi havia una traducció política del factor classe. Per altra banda, la socialdemocràcia ha anat situant-se més com a gestora del sistema que com a instrument de lluita, i al nostre cas hem d’afegir que els problemes territorials, d’identitats, l’han descol·locat. Noves opcions, en uns casos verdes o més escorades cap a l’esquerra, han reemplaçat a la socialdemocràcia, Podem (amb la pluralitat que representa), les opcions independentistes, o al País Valencià Compromís, són una versió política del malestar de sectors amplis de ciutadans que no es veuen representats pels partits socialistes.
Que precisament esclate la crisi del PSOE quan la direcció ix de l’ambigüitat i es planteja formar un govern alternatiu, el qual inexorablement necessitaria un suport o participació de les noves esquerres emergents i, com diuen, dels ”separatistes” o de l’abstenció negociada d’aquests darrers, és prou significatiu. Tal vegada hi ha més elements, juguen més factors, fins i tot, alguns basats en persones (els barons posem per cas) o territoris, això abundaria més en la necessitat d’una anàlisi de fons, no superficials. Altres consideracions a fer-se serien si aquesta crisi té eixida, si la socialdemocràcia té capacitat de transformació, sabent que molts dels dirigents estan ben instal·lats i gaudeixen dels favors del sistema.
Des de fora de l’escenari, què cal pensar o dir? En la meua opinió una nova socialdemocràcia tindria sentit, sempre que no es condidere l’eix de l’esquerra, per tant, acceptant compartir l’espai del canvi amb la resta, sense complexos ni tindre por a les noves versions de l’esquerra plural, o òbviament, afrontant el problema de Catalunya o Euskadi sense l’’apriorisme’ de la unitat inqüestionable de la nació espanyola.
