Tots podem ser Daniel Blake

Daniel Blake és un personatge de ficció, un ciutadà britànic víctima de les privatitzacions de la política neoliberal, un fuster de 50 anys que com a conseqüència d’una afecció cardíaca es veu en la necessitat d’acudir als serveis assistencials públics, ja que a causa de la seua greu malaltia no pot treballar. Aleshores s’inicia un calvari davant de les traves de la burocràcia de l’assegurança social, en mans privades, i del servei d’ocupació. La seua batalla personal, en un entorn típic dels suburbis deprimits de Londres, és una guerra contra un sistema en què les persones es converteixen en no-res. Daniel Blake, malgrat la seua situació, és un home solidari que entén i ajuda als més febles, com ell mateix, i malgrat la seua pròpia feblesa. Aquest és doncs el resum de la darrera pel·lícula de Kent Loach, un al·legat que ens sacseja, o deu sacsejar, les consciencies, tal com hem pogut comprovar en la filmografia d’aquest director tan compromès.

Com he dit, estem parlant d’un personatge inventat, però la seua és una realitat social producte de l’avanç de les “reformes” que estan donant-se a les societats europees que es consideren modèliques, entre les quals el Regne Unit hi és un exemple més que evident. Recordem com després de la Segona Guerra Mundial es va instaurar un estat de benestar amb la generalització de la gestió pública de la sanitat i els serveis públics, posteriorment, però, s’han produït privatitzacions i el model d’estat benefactor ha anat deteriorant-se, sense que la tercera via de Tony Blair canviés la situació.

La pel·lícula, que és, tanmateix, un exercici de bon cinema, encerta en mostrar les conseqüències a les quals ens pot portar el sistema, és un drama que serveix d’exemple de com la deshumanització, la rigidesa i el negoci poden acabar amb les conquestes socials. No he pogut deixar de pensar en la meua experiència personal com a advocat laboralista, quan durant els anys de dictadura vaig assistir els meus clients davant de situacions que encaixarien en el cas de Daniel Blake. En aquells moments pensava que els casos amb els quals m’enfrontava tenien origen en el fet de viure en una dictadura, que la democràcia comportaria la solució als problemes. Dissortadament, però, el sistema democràtic per si sol no hi és suficient. Òbviament les circumstàncies no son iguals, disposem d’instruments i possibilitats, però, així i tot, pot haver-hi casos com el del protagonista de la pel·lícula Daniel Blake, i de segur que si cercarem en trobaríem.

Per tant, vos recomane que s’acosteu al cinema, sabent que aneu a veure com a espectadors un drama, un drama que és possible i evitable al segle XXI no sols al Regne Unit, sinó també a les nostres terres.