El tema ha estat objecte de debat públic, gran part de l’esquerra conseqüent i moltes entitats laïcistes han reivindicat que els béns de l’Església no han de seguir gaudint del privilegi de no pagar l’impost de béns immobles (IBI). Tal circumstància naix dels acords subscrits entre el Govern de Suárez i Vaticà, el 1979, ja que, entre molts altres tractes de favor, es pactà l’exempció del impost que ens ocupa. Des d’aleshores, totes les majories de govern han mantingut aquests acords i els ajuntaments han deixat de percebre de l’Església sumes importants, de manera que fins ara s’ha vingut aplicant aquest privilegi de forma general sense considerar que una part dels béns de l’Església no està afectada per un ús religiós sinó que és un negoci. La qüestió, doncs, que es presenta, en primer terme, seria acabar amb la situació. En un estat modern i laic no caben aquesta mena de favors. Altra cosa ben diferent és que aquells béns de l’Església que ostenten la condició de bé d’interès cultural no paguen l’IBI, tal com esdevé a tothom que disposa de béns declarats com a BIC. Ara bé, caben opcions menors de caràcter transitori o diguem provisionals?
De temps ençà he opinat que, mentre que arriba el moment de tancar pàgina, de derogar els acords del 1979, caldria que aquells béns eclesiàstics que estan cedits en règim d’arrendament i que, per tant, són un negoci immobiliari i no tenen un ús religiós, pagaren en termes d’igualtat, o siga, com fem els ciutadans. Tal possibilitat la sustente en una interpretació de les normes en la matèria, que he fet com a professional del dret, la qual cosa pot ser discutida però que considere justa i fonamentada. He llegit que l’equip de govern de València està estudiant aquesta possibilitat, una positiva noticia que, de moment, es limita al fet que “s’estudia” cobrar l’IBI al locals de l’Església en situació d’arrendament a particulars i establiments com tendes, tallers, cafeteries… Ja veurem, però cm queda la cosa, tot i esperant que en un resultat acceptable.
