Certament, els ciutadans van estar solidaris i acollidors, el cap i casal fou l’enclavament des del qual es governava la zona republicana; així, la presència de les més altes instàncies quedaren instal·lades i en funcionament. L’exposició ens proporciona una imatge dels canvis i dels avanços introduïts per la República, fins i tot, quan estava assetjada com pel feixisme i les bombes, en una ciutat de clima antifeixista, de fervor en la causa republicana. Tanmateix, hi ha alguns fets i situacions que són la part fosca, els errors que es van cometre i dels quals podem encara dependre, com fou el cas de l’enfrontament, amb víctimes mortals, entre anarquistes i comunistes a la Plaça de Tetuà o la proliferació de la prostitució en alguns barris normals de la ciutat, com és el cas de Russafa.
En relació amb aquesta part fosca, i precisament per remarcar la voluntat positiva de molta gent, voldria afegir quelcom en una temàtica que sol ser considerada com a tema menor, restant, per tant, a un segon pla en relació amb altres aspectes de l’experiència. Doncs, sense quantificar ni negar les dificultats de la situació, el fet és que es produïren excessos per part de grups incontrolats, que com se sap implantaren, en ocasions, el terror en nom dels ideals revolucionaris. Per evitar aquells excessos, es creà una justícia que tenia com a finalitat jutjar amb garanties i imparcialitat. No tinc a l’abast molts materials sobre el tema; he pogut, però, consultat el treball del professor Albert Girona, actual secretari autonòmic, publicat l’any 2005 a la revista Laberintos, en el qual ens dóna suficients elements per veure com va estar la justícia republicana durant la Guerra Civil al nostre país. Segons el seu relat, en agost del 1936 les autoritats legitimes es van veure en la necessitat de defensar l’Audiència davant de les intencions dels incontrolats, puix aquests procedien a detenir i ajusticiar la gent sense cap garantia.
Com que els jutges de carrera existents no podien actuar per temor, uns quants joves lletrats es feren càrrec de l’Audiència i, sota la direcció d’un d’ells, José Rodríguez Olazabal, organitzaren allò que seria la justícia republicana en temps de guerra amb un Tribunal Especial que intentaria neutralitzar les txeques, les detencions arbitràries i els passejos al Saler. Igualment, es reorganitzaren els jutjats ordinaris amb personal de carrera en la seua gran majoria. Així, es va jutjar amb garanties processals; no faltarien, però, incidents entre la gent que volia imposar una justícia”popular”, com fou el cas de la Columna de Ferro quan va irrompre a la Sala on es jutjaven uns militars suposadament colpistes. Hi eren al Tribunal Rafael Supervia, com a president; com a magistrats, Angel Gaos i José Gregori, i com a fiscal, Enrique Garcia Torres. Després de la irrupció citada i l’aldarull que es generà, el tribunal es negà a entregar els acusats, de manera que el president es va adreçar als assistents: “Podran vostès apoderar-se de l’Audiència, si no hi ha força que ho impedisca, però en aquesta Sala s’està administrant justícia en nom de la República…” Al final els assaltants desistiren i es van seure com a públic.
Fins a la derrota del 39, la justícia republicana funcionà. José Rodríguez, president de la Audiència, competent a tot el País Valencià durant aquests anys, en una entrevista publicada a l’any 1937, resumia la seua tasca diferenciant-la de la practicada pel bàndol feixista: “Defensem valors morals distints… L’arbitrarietat dels facciosos mai podrà servir-nos d’estímul perquè nosaltres siguem també arbitraris i cruels”. Cal dir que, amb la victòria de Franco, aquests jutges es van exiliar deixant alguns testimonis. Així, a la Biblioteca Valenciana està l’arxiu del que fou president de l’Audiència durant aquells tres anys de guerra.
