La filòsofa Victòria Camps, en un llibret editat per ella on apareixien aportacions de diversos autors, afirmava, parlant en termes aplicables a les democràcies, que tenim una democràcia sense ciutadans, de manca de persones compromeses amb els interessos públics i concretava així: “La dita desafecció ciutadana, la manca de credibilitat que té la política, els comportaments incívics a les concentracions urbanes, les decreixents participacions a les conteses electorals, l’absència d’una autèntica deliberació sobre les decisions públiques i la reincidència en la corrupció són mostres clares entre individu i societat”. Doncs bé, aquest estat de coses és el resultat del tipus de pràctica existent. La mateixa pensadora proposava una alternativa: educar en democràcia, en ciutadania, i això es precisament el que el sistema no vol.
Elegir, o votar en referèndum, són actes que s’haurien de donar en un context de ciutadania conscient dels seus interessos, la qual cosa implica pensar per un mateix, valorar les propostes, deliberar sobre alternatives. Allà on la ciutadania està entrenada i, aleshores, té l’hàbit de deliberar, el vot pot ser més conscient, la qual cosa no necessàriament significa que siga encertat, però sens dubte és més raonat. Si observem el nostre entorn més immediat, ens podem interrogar sobre si les instàncies públiques generen, o estan en disposició de fer-ho, instruments per crear ciutadans o, simplement, si tot va en sentit contrari. Hi ha excepcions, òbviament, en algunes instàncies, fonamentalment locals o de base, on es fomenten pràctiques educatives de participació, de debat. Així i tot, observe com a les xarxes socials la gent mes afí es deixa portar pels hàbits majoritaris. Per exemple, es divulguen notícies sense haver-les contrastat, com fa la gent de Trump, es desqualifica sense argumentar, en resum, la tendència és a l’autoafirmació; si voleu, feu una ullada a Facebook i ho podreu comprovar fàcilment.
Des del valencianisme, en tant que corrent d’opinió o formulació ideològica, no escapem en ocasions a caure en aquesta dinàmica de renúncia a raonar o argumentar i, sobretot, a deliberar amb els altres. És cert, però, que nosaltres ens trobem en minoria en relació al conjunt d’opcions majoritàries i que, per tant, són aquestes les que dominen els mitjans de comunicació i poder. No som, doncs, els principals responsables de mantenir i crear aquesta democràcia formal i limitada. Així i tot, al meu entendre, cal coherència. Quan ens plantegem, posem per cas, la reobertura de la nostra televisió, qüestions com les apuntades haurien, també, d’estar damunt la taula i haurien de ser objecte de debat més enllà dels despatxos de la gent del Pacte del Botànic. I la veritat és que, de moment, no veig que estiguen essent objecte de consideració.
