Tenim la gran coalició ‘de fet’. I, ara, què fem?

Han passat algunes setmanes des de l’investidura i estem observant com de fet, o siga, a la practica, en aquelles qüestions importants s’està recuperant allò del bipartidisme. Els dos “grans partits” han arribat a la conclusió que per mantenir el sistema han de representar la ficció de ser opcions oposades però que es necessiten mútuament, una per mostrar-se dialogant i l’ altra per obtindre concessions socials que justifiquen la seua existència. Segurament a la rebotiga han d’haver existit moviments, llavors el colp de mà per desplaçar a Sánchez seria l’expressió externa de les mogudes que han funcionat. Per altra banda, el domini del Senat per part de la dreta continua essent la garantia que cap reforma important no reeixirà sense la seua aprovació.

Al meu parer, hi ha un missatge que tant el PP com el PSOE volen visualitzar i projectar sobre la societat, que compta, òbviament, amb la complicitat de la gran majoria de mitjans de comunicació, incloent-hi alguns que passen per ser progressistes. El missatge és ben simple: per una banda, estan els partits que poden pactar millores i, per una altra, aquells que sols serveixen per anar darrere d’una pancarta. Així, a l’hora de la veritat, sols l’acord PP-PSOE pot ser útil per a les classes subalternes, per a la gent. No és gens casual que dos revindicacions com són la pujada del salari mínim o el cas de la pobresa energètica hagen estat pactats i presentats com conquestes socials. El PP ha considerat que cal salvar el PSOE , perquè així també es salva ell.

Segurament no estic descobrint quelcom nou. Dir-ho, però, té sentit si ajuda a entendre la conjuntura i també pot servir per veure què cal fer, o siga, com fer front a aquest renaixement del bipartidisme maquillat. Al meu parer, les opcions que representarien un canvi qualitatiu no haurien de caure al parany. La divisió entre partits que pacten millore i aquells altres qualificats de maximalistes que “són sols útils a la pancarta” no afavoreix el canvi. No es tracta de deixar la pancarta, i ho dic jo que porte tota meua vida darrere de pancartes, sinó de combinar reivindicació i gestió, de conèixer els límits reals de les propostes, i sobretot, de no considerar les institucions sols com un espai per expressar desitjos o desfogar-se, o, en tot cas, sortir a la foto o en la “tele”, sinó un lloc des d’on poder obtindre resultats. La credibilitat de les propostes té a veure amb els resultats concrets.

Hi ha coses inexplicables i que resulten difícils de digerir, com ara el cas de la postura d’una opció amb la qual compartiria prou coses, com és Podem al nostre país, ja que signa un pacte de govern i després no vol estar-hi. Si jo no ho entenc, que tinc algun bagatge, què poden pensar els ciutadans de peu? La credibilitat o la confiança costen de guanyar, però es poden perdre per declaracions desafortunades o simplement perquè restes sols com útil a la pancarta.

Cal raonar, hem de seguir fent crítica; ara bé, estan succeint novetats, com aquestos pactes mediocres i pobres. El personal, però, ja es troba cansat, més aviat, fart, de promeses. Llavors, preferirà quedar-se amb poqueta cosa i deixar de somiar.