En aquest paper, però, intentaré incidir sobre un aspecte que de moment no esta essent objecte d’especial consideració. Es tracta del paper que durant els darrers anys de la dictadura compliren els laboralistes. Per laboralistes cal considerar aquells despatxos d’advocats dedicats a assessorar i assistir els treballadors en la seua lluita individual o col·lectiva –aquesta darrera al si d’organitzacions– per assolir el reconeixement dels seus drets o davant dels acomiadaments, sancions, detencions i un llarg etcètera. Des dels anys seixanta del segle XX, les reivindicacions i lluites van anar sorgint davant de les arbitrarietats, les injustícies i la manca de llibertat sindical, recordeu que la primera manifestació obrera al nostre territori, durament reprimida, fou al 1967 sota els crits de “llibertat sindical”. Aquest nou moviment obrer també tenia com aliats l’estudiantil i el veïnal.
Doncs bé, a tot l’estat, alguns joves llicenciats en dret, i alguns pocs advocats bregats, decidírem crear despatxos col·lectius per ajudar professionalment els treballadors. Òbviament, en general aquestes decisions vocacionals estaven vinculades a idees o adscripcions a línies polítiques. El ventall d’opcions era variat, moltes sensibilitats en l’esquerra, com ara, prou diversitat i en gran part no hi mancava sectarisme mutu, especialment entre la gent del PCE i la resta. Davant la repressió, però, solia haver molta solidaritat. En general, els laboralistes intentàvem estar per damunt dels enfrontaments i les rivalitats, la meua experiència és que malgrat que els despatxos podien ser més afins a unes línes o unes altres, s’atenia igual a tothom.
Els despatxos laboralistes eren un lloc de trobada. Solien també ser un espai on es reunien els sindicalistes, puix als locals dels sindicats verticals hi havia control franquista. Al llibre “Abogados contra el franquismo” de diversos autors editat per Crítica, es diu com aquests professionals constituírem un nucli reduït en nombre però qualitativament fonamental com a proveïdors d’una cobertura de caràcter jurídic per l’oposició política i social a la dictadura.
Al moment dels fets que comentem d’Atocha, al País Valencià existíem alguns despatxos laboralistes. El primer fou fundat a València per Albert Garcia Esteve, al carrer d’Almirall , en seguiríem altres, Cirilo Amorós 14, San Vicent, Joaquin Costa, Cirilo Amorós 74, Quart de Poblet… Durant els primers anys, des del Cap i Casal s’atendria quasi tot el País Valencià. Posteriorment, alguns altres professionals es van anar afegint a la tasca a Castelló i Alacant. Quan arribà la noticia dels assassinats de Madrid quedàrem consternats , hi havia diverses formes de mostrar la solidaritat, unes més radicals i altres com sempre més moderades, va prevaldre la de seguir amb normalitat. Jo, el matí del funeral, tenia judicis i vaig anar com a prova que volíem continuar fent la feina malgrat tot. Aleshores va haver-hi a València, al Patriarca, també un funeral. Els tirs, doncs, no podien acabar amb el nostre combat: fer del dret, el que teníem, no el que volíem, una eina útil per la democràcia i els ideals de transformació social.
Amb la consolidació d’uns formes democràtiques, limitades com jo i alguna gent considerem, i amb llibertat sindical, els despatxos laboralistes deixaren de ser el que havien estat i les opcions professionals es diversificaren.
