Conservant patrimoni es fa país

20 gener 2017 01:00h
Gran part de la situació que arrosseguem com a poble  es deu a les nostres pròpies mancances. Fuster i Marqués als anys seixanta i setanta del passat segle, ja van situar damunt la taula els nostres complexes i perplexitats, i molt especialment com les classes dirigents valencianes van ser, en una expressió castellana molt significativa “muelles”, servils podríem dir. També en allò que afecta el nostre patrimoni arquitectònic i històric hem destruït en uns casos, i en altres deixat caure, una part molt rellevant de monestirs, palaus, castells, edificis i conjunts, i un llarg llistat de bens com, pintures, retaules, escultures que han eixit del país per anar a Museus o a col·leccions de tot tipus, la mateixa Dama d’Elx avui és a Madrid i abans va estar a Paris.

El fet és que als darrers anys va sorgint, per fortuna, una sensibilitat envers la recuperació del llegat patrimonial, fins i tot, les institucions públiques s’han vist pressionades per col·lectius i grups que han plantejat iniciatives i reivindicacions davant de l’oblit, o davant operacions que atemptaven contra el patrimoni. Podríem citar un seguit de casos, només com a mostra recordem: Salvem el Benacantil a Alacant, Salvem el Cabanyal al Cap i Casal, No al Tram al Parc Ribalta a Castelló... Tanmateix hi ha exemples més modestos i menys coneguts, com serien la recuperació del Col·legi Major Rector Peset, a València, o evitar la destrucció de les edificacions annexes al Convent de la Trinitat, com pretenia l’ Ajuntament de Rita Barberà.

Hi ha un marc legal, i unes normes de protecció, segons les quals determinades figures, com són les declaracions de béns d’interès cultural o rellevància local, poden contribuir a la conservació de bens individualitzats o de conjunt. Això, però, no és suficient. Les institucions públiques de la Generalitat tenen competència per aplicar les lleis i també per recuperar bens. El temps, però, juga en contra del patrimoni abandonat. Per altra banda, la cua és llarga i els mitjans pocs. S’han donat iniciatives privades que han cobert el cost de la recuperació, per exemple del  Reial Col·legi de l’Art Major de la Seda a València, dissortadament el mecenatge no és quelcom freqüent, en part per les escasses possibilitats que dóna la llei, i per manca d’interès.

I què caldria fer? Noves lleis?, o reformar les existents?, aquesta no és la solució sense ignorar com millorar el marc legal existent, puix és més que millorable. Des de les institucions, i, tanmateix, des d’altres instàncies cíviques, manca una tasca sistemàtica dirigida a crear consciència de com el patrimoni és un element clau en la formació de la identitat. En una de les meues eixides per tractar de salvar un edifici, juntament amb Rosa Serrano, en concret al poble del Genovès, quan l’alcalde en funcions i el capellà escoltaren que demanàvem que no s’enderrocara l’antiga parròquia, ens contestaren: “Però si la nostra església no és la catedral de Burgos”, aquesta resposta il·lustra com allò que era propi no valia la pena i millor era tirar-ho a terra i fer una cosa nova, en el cas esmentat, un supermercat. Visca el progrés!

Doncs, al meu parer, recuperar i posar en valor el patrimoni és també fer país. Així, fa temps que constatem com quan la gent veu el resultat d’una bona recuperació, acaba estimant-la i sentint un cert sentiment de pertinença. Administracions i ciutadans han de canviar d’actitud, la conservació és la base de tot, la ruïna, l’abandonament, són evitables.

Vicent Àlvarez
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next