En aquest moment de reformulacions i d’interrogants   

2 febrer 2017 01:00h
Assistim a canvis en allò que fa referència a les idees i valors de la vida pública, i fins i tot, el conservadorisme, sempre contrari a canvis, ha hagut de reciclar-se, ara es manifesten pel diàleg òbviament dins del seu ordre. El compromís amb la utopia o els ideals s’ha vist afectat en major o menor mesura, així, hem anat també adoptant rectificacions i ampliant  idees. Al meu cas he ampliat el marc, he modificat prioritats, i relativitzat alguns elements. De forma esquemàtica situaria els principals temes que s’han vist afectats en: A) Com entendre la democràcia. B) Què resta de l’ideari socialista. C)Com fer país. D) Estratègies i tàctiques al si de l’esquerra. 
  • Democràcia , quina democràcia?
Durant el darrers anys de la dictadura fèiem un debat molt teòric sobre la democràcia. Els corrents més radicals enfrontàvem democràcia formal i democràcia socialista, enteníem que tota democràcia parlamentària esdevenia formal, hi havia un marc jurídic i una realitat ben diferent, puix la igualtat no es veia enlloc. Cal dir com quan parlàvem de democràcia socialista excloíem qualsevol versió basada en model de la URSS.
Durant els anys de democràcia que hem viscut s’ha anant obrint pas una visió crítica que buscaria la participació, la deliberació, la justícia, i les politiques igualitàries. Això significa admetre la possibilitat de reformar la democràcia formal en democràcia participativa, òbviament sense trencament. Es tracta, doncs , d’ajornar el pas a una democràcia socialista? És possible una democràcia igualitària?.
  • Què resta, doncs, de l’ideari socialista?
Hem superat la reducció del socialisme a la reproducció del marxisme com una veritat absoluta. El marxisme ens aportà un element bàsic per analitzar i transformar la realitat, allò de les relacions de producció, el paper de l’economia. A hores d’ara la centralitat de la classe obrera està qüestionada per l’experiència, tot i sense ignorar l’existència de classes i conflictes basat en tal fet. La condició com a classe treballadora no ha conduït necessàriament a una consciència revolucionària. Tanmateix, la lluita per la igualtat continua estant una qüestió de justícia, juntament amb altres paradigmes o ”causes”: gènere, ecologia...
Al terreny de l’ acció, la divisió que es produí als anys vint del segle XX entre comunisme i socialdemocràcia és ja història, la pluralitat està basant-se en altres termes. La caiguda del mur i la desfeta de l’URSS ha evidenciat el fracàs d’ un model. En aquest aspecte hi ha uns processos oberts, amb una sèrie d’opcions que es diferencien de la socialdemocràcia i el comunisme, però que encara estan en procés d’aclariment, en tal circumstància situaria a Podem, o Compromís, les dues  volen  representar la nova política.
  • Fer, construir una identitat de país.
Durant la represa dels seixanta, ens batejaren com a ”fusterians”, certament ho érem, i en prou mesura continue essent fusterià. Les circumstàncies, les condicions en llenguatge clàssic, no passen debades. En  aquell marc, l’aspiració d’una identitat amb elements clarament de progrés, es plantejava dins d’un marc nacional coincident amb el de la llengua. Traduir al peu de la lletra aquelles  propostes, sense  ajustar-les al temps actual, implica una ortodòxia paralitzant. La nostra autonomia representa un estadi socialment consolidat que pot i deu evolucionar,  en funció de crear consciència  mostrant la utilitat de l’autogovern .
Tenim un govern amb sensibilitat valenciana i amb valencianistes. Observem, però, com algunes veus que expressen insatisfacció, voldrien anar més enllà. He escoltat retreure al govern del Pacte del Botànic que no és valencianista, doncs bé, per a altres, aquest seria el seu encert: haver sumat, sota propostes concretes de canvi, opcions diferents. No es pot, doncs, negar que es governa en clau valenciana, i alhora amb propostes socials i participatives. Que hi ha deficiències, mancances, o fins i tot alguna cosa discutible, d’acord.
  • L’esquerra , desencontre, estratègia o tàctica?.
Què resta del concepte “esquerra”?. Certament, hi ha opcions que es situen en eixe camp, en tant altres ho fan segons vénen les circumstàncies. El PSOE seria un exemple d’alineament canviant, per segles “obrer i socialista”, una altra cosa bastant diferent és la praxis, la gran coalició PP-PSOE no es pot, doncs, descartar. Pel que fa a allò presenta com la nova política, Podem, evita l’etiqueta en ocasions, però la vol representar, aleshores, en què quedem?. Sovint crec veure la repetició d’ antics tics.
En altres moments, va haver-hi pactes, per les altures, no existia una política d’aliances entre les esquerres. Recordem com la Constitució i el nostre estatut foren fruit d’eixa mena de pactes, per a uns valorats positivament per a altres tot el contrari. Ara s’han  fet pactes o coalicions a corre cuita, continuem sense aliances d’esquerra. Serien possibles coses  com el pas a un estat plurinacional, o el referèndum a Catalunya sense aliances i complicitats? Tanmateix, en relació a les reformes de grans temes, els imaginem viables sense aliances estratègiques?

Molts interrogants com podeu veure, darrere hi ha conviccions, utopies si es vol, objectius que es poden fer reals.

Vicent Àlvarez
   
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next