Com a conseqüència del cessament de les activitats fabrils, l’edifici restà tancat un temps, aviat, però, la mirada dels especuladors de la vivenda es va fixar. Per altra banda, l’ajuntament necessitava nous espais. A principis del 2000e l govern municipal del PP va acordar recuperar l’edifici per a dependencies, però, ai! hi havia trampa, existia una operació immobiliària: enderrocar la part de darrere i permutar-la a un constructor que faria el seu negoci. Des de diverses instàncies es van escoltar veus en contra, sorgint una iniciativa amb el lema Salvem la Tabaquera; com altra gent, hi vaig participar en actes i activitats reivindicatives. Cal dir com l’oposició municipal d’aleshores, PSOE i EUPV, també van lluitar contra aquesta nova agressió al patrimoni, com era la del Cabanyal que estava també present aleshores.
Era evident i manifest que l’enderrocament comportava la destrucció d’elements patrimonials, el govern local presidit per Rita Barberá, fidel servidor dels interessos especulatius, es mantingué als seus postulats, no va voler escoltar ni corregir, i això que moltes de les veus eren de qualificades persones que havien col·laborat amb el PP. Les màquines van acabar amb una part de la Tabaquera i, aleshores algunes noves edificacions ocupen avui el seu espai.
Ara, anys després, la justícia, la lenta justícia, dóna la raó a les protestes, confirmant que es produí espoli en un edifici de propietat pública. Quines responsabilitats es poden dilucidar ara? Ara quan la cosa no té ja remei, què es pot fer? Els regidors i l’alcaldessa que donaren el suport a un disbarat, malgrat les crítiques qualificades, hauríem de respondre. El constructor també hauria de fer-ho. Ens resta la satisfacció de no haver guardat silenci, de denunciar i manifestar-nos en contra.
La veritat és que els darrers anys m’he vist amb casos com el que comentem, alguns de gran repercussió pública com van ser els enderrocaments d’edificis al Cabanyal, altres no tan sonats, com fou l’enderrocament del Convent de San Francesc a Vinaròs, o la destrucció de part de la Via Augusta que existia entre Borriol i la Pobla Tornesa, en aquest darrer cas vaig presenciar amb dolor i impotència com els operaris cobrien amb asfalt un tram. Poc conegut és el cas de la casa de l’Inquisidor a Oriola, enderrocada amb el silenci del govern municipal, també del PP.
Malgrat les lleis vigents, continuen fent-se actes com els esmentats. Els tribunals en ocasions donen la raó als ciutadans, com fou a Alacant, quan la Corporació de Díaz Alperi volia edificar un Palau de Congressos en l’espai immediat al Castell de Santa Bàrbara. Per sort, en aquest exemple no es consumà la desfeta, poc però, hi va faltar. Amb la nova situació confiem en el seny i trellat, però no podem baixar la guàrdia.
