Reconeixements a dos dones universitàries

Amb ocasió del 8 de març, la Universitat de València ha volgut donar un pas significatiu en la seua trajectòria per la igualtat, i ho ha fet en dos actes acadèmics. En primer lloc, ha penjat al Paranimf el primer retrat d’una dona juntament amb els altres que hi són, barons notables de diferents èpoques. Es tracta de la primera professora dona de la Universitat de Valencia, Olimpia Arocena Torres. En segon lloc, va lliurar la Medalla de la Universitat a la filosofa Celia Amorós Puente. Les dues, doncs, han estat guardonades, cadascuna pels seus innegables mèrits, i com que les he conegut personalment voldria apuntar alguns detalls del seu perfil humà.

Olimpia Arocena, durant els primers moments de la II República, va accedir a una plaça de professora de la Facultat de Filosofia i Lletres, en la qual va estar adscrita a la secció d’Arqueologia. Cal reparar en el fet que aquest accés es troba dins dels canvis que van tenir lloc durant eixa primavera democràtica i republicana i que tenia com a protagonistes les dones. Durant la guerra, aquesta dona, vinguda de Canàries, va forma part de l’Institut d’Estudis Valencians, entitat que dirigia el valencianista d’esquerra Francesc Bosch Morata. També va contribuir a les tasques de conservació dels arxius juntament amb Maria Moliner. Amb la victòria franquista va estar apartada de la docència oficial fins que als cinquanta pogué opositar com a professora d’institut.

Olimpia Arocena, esposa del germà del meu pare, juntament amb les seues germanes Aurora i Pilar, va crear una acadèmia privada a prop del riu, en la Gran Via del Marqués del Túria. Aquesta acadèmia, que era tanmateix el domicili de la tia Olimpia, fou una institució per on van passar des de fills de cases bé a fills de gent demòcrata, jo mateix als estius també hi vaig estar-hi, i gràcies a això vaig treure un bona nora en llatí. No recorde haver-la escoltat parlar de  temes polítics; era, però, obvi que una acadèmia de tres dones, sense cap home, i a més a més que feien gala de ser lliures i no amagaven critiques a l’estatus era quelcom cridaner i excepcional.

Celia Amorós, procedent d’una família valenciana conservadora, de la qual un preclar pròcer fou l’alcalde que enderrocà les Muralles de València, Cirilo Amorós, està reconeguda com una filosofa clau, la seua critica de la raó patriarcal ha contribuït a revolucionar el tractament de les propostes d’igualtat. A l’acte de lliurament de la medalla de la Universitat, la professora Barbera va esmentar les aportacions investigadores i divulgatives que ha desenvolupat Celia durant la seua carrera com a Catedràtica, la qual comença a València. Celia ha obtingut molts premis i guardons, malgrat representar una línea molt crítica al poder i al sistema social imperant, i la Universitat de València li ha concedit un guardó, també l’Ajuntament i la Generalitat ho han fet.

Sols vull afegir una cosa més. Celia va participar a la represa valencianista dels anys seixanta, fou també un dels grup de “fusterians”. Des d’aleshores, ha estat compromesa sempre amb el país i els ideals de canvi social. Celia, al maig de 1962, al Claustre del carrer de la Nau, venia al nostre costat cridant les consignes del moment en solidaritat amb el miners en vaga en Astúries, i en el seu moment va militar al Partit Socialista Valencià.

Vicent Àlvarez

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat