A Xàtiva, de la Casa de l'Ensenyança i quelcom més

28 març 2017 01:00h
La meua promoció del batxillerat va estar la darrera que ho féu al vell institut. Era un gran palau, habilitat com a institut de xicons i xicones, una cosa un tant insòlita en aquella època, els anys cinquanta del passat segle, una circumstància producte de la precarietat de mitjans. Recorde el fred que hi passàvem, l’hora de l’esmorzar, el xics al carrer i les xiques a  dins..., i al professorat, una part del qual estava formada per gent depurada pel règim, l’altra òbviament franquista.

Aquell vell institut fou edificat com a Casa d’Ensenyança pel bisbe Mayoral al 1758, i estava destinat a l’educació de xiquetes pobres. Es tracta, doncs, d’un immoble barroc sobri, amb una gran portalada de pedra de gran bellesa. Des que deixà de ser Institut, al 1958, va tenir alguns usos , però durant bastants anys va estar tancat i oblidat. En moltes de les meues visites al que va ser el meu poble, quan passava davant i contemplava la porta tancada sentia tristor. Perquè les coses han canviat, la darrera setmana, amb ocasió d’un dinar amb la gent de la meua promoció, agafí el tren de bon hora i em vaig dirigir al vell institut, ara Museu de Belles Arts.

La Casa de l’Ensenyança ha recuperat la seua esplendor després d’una rehabilitació. Vaig visitar les tres plantes, on, a més del quadre més conegut, el de Felip Cinquè castigat cara avall, hi ha moltes altres coses a veure, com és el cas del darrer sopar que es trobava al Convent de Santa Clara, avui tancat , malgrat ser BIC, o el retrat magnífic de Ferran setè de Vicent Lopez, o algunes obres d’artistes xativins, cas de les escultures de Bolinches, un senyor a qui durant la nostra època d’estudiants molestàvem prou sovint, puix tenia l’estudi al carreró de darrera de l‘institut. Aquest Museu és, doncs, una mostra més de com cal aprofitar edificis, i alhora, un espai per alguns de nosaltres, i altres generacions, ple d’evocacions.

Mentre  passejava pels carrers i places, he comprovat com Xàtiva mante un nucli antic viu, amb vida, condició bàsica, que assenyalen els experts en la matèria per frenar la degradació dels conjunts històrics. Es cert, però, que hi resten assignatures pendents, i que alguns desficacis són evidents, cas del consultori de la Seguretat Social. I ja en eixe terreny, el del patrimoni, he llegit aquests dies que hi ha un projecte molt cridaner i, al meu parer, més que qüestionable, i ho dic tenint en compte que no dispose de detalls, es tractaria de  crear un museu d’art contemporani soterrani a la vessant del Castell. Al meu parer, existint, com és el cas, molts edificis de dimensions adequades, em plantege si no seria més raonable recuperar algun d’aquests  per a aquesta proposta, que en el seu fons seria oportuna. Tinc la directa experiència del que hem fet a Vilafamés, i el resultat n’és patent: un encert en quant a les obres exposades  i, també, en relació al seu marc, el Palau del Batlle. 

Vicent Àlvarez
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next