Però si volen endinsar-se més en la proposta de Verdi, si pretenen comprendre millor allò que el músic reivindicava en un moment històric, allò que desitjava amb la composició els recomane la interpretació que fa el Cor de la Metropolitan Òpera House de Nova York.
Una escenografia senzilla, una mena d’escala amb replanells, un vestuari pobre, absolutament estàtic el Cor (uns asseguts, altres drets, uns encara gitats, alguns recolzats), però una interpretació que t’encollis el cor i si eres una mica sentimental aflorar alguna llàgrima. En definitiva, un poble vençut i immòbil, incapaç de moure’s vers la terra promesa. Un poble però que expressa l’ànsia de llibertat, decència, bellesa, dignitat, esperança que es concentra en un projecte de país i al que aspirarà posteriorment.
Una societat tan musical com la valenciana caldria que pensara més sovint en tot allò que l’art, concretament la música, pot aportar per consolidar una col.lectivitat lliure, decent i encoratjadora, almenys per propiciar una reflexió consistent. Pot quedar-se estabilitzat, estàtic, en uns replanells que no porten a cap lloc, brut i indigne, o tirat en uns graons sense perspectiva ni futur. Pot continuar assumint sense crítica la corrupció, l’engany, la prioritat de la força sobre la raó, el joc de mans que uns malfeiners fan dels nostres impostos o la pocavergonya de qui se’n riu dels senyals d’identitat, llengua i història valenciana. Pot continuar parat, fins i tot cregut que la seua condició és la millor del món, mentre sectors tan importants per un viure feliç li els balafien per interessos privats (sanitat, educació, dependència de vells i malalts,….) o es supedita la tradicional agricultura i indústria valenciana a hipotètics bastiments financers que ens escuren les butxaques. Pot continuar parat contemplant com els pocs avanços que una esquifida autonomia havia propiciat, tant en drets com en institucions, són malmesos per conveniències de polítics maldestres. Pot dimitir de la seua condició de valencià per esdevenir un no-res sense nom ni dignitat. En definitiva pot deixar de ser poble.
O abandonem la immobilitat, la desesperança i la incúria o estem pròxims a la prostració.
Ens cal un Va pensiero, col.lectiu i personal, perquè en cas contrari trairem un poble al qual immolem miserablement.
