Són moltes les anècdotes que ens el confirmen com una persona d’esperit lliure però conscient de la responsabilitat del treball pel seu poble. Quan a Ràdio Guadassuar li prohibiren parlar en valencià, el seu gest dimitint immediatament no fou tant la irritació personal com la resposta a l’inadmissible comportament dels manifessers contra la nostra llengua que, Bausset, sempre considerà la senyal d’identitat més transcendent dels valencians.
Quan un foraster li retragué que essent un home amb vàries carreres universitàries sempre parlava en valencià como las gentes más bajas del pueblo, respongué decidit i en el seu poble quina llengua parlen eixes pobres gents . Sabia, i proclamava, que l’idioma no era un simple mitjà de comunicació sinó element transcendent de la pròpia identitat. Com Sanchis Guarner era dels qui creia que renunciar a la parla materna era una traïció a la pròpia persona, als propis origes. Qui perd els origes, perd la identitat, cantaria anys després Raimon, qui segurament, en els seus anys de batxillerat a Xàtiva, sentiria proclamar-ho a aquell professor de física i química que amb els alumnes d’Alberic es passejava per l’institut on el cantant estudiava.
Fuster, Ventura, Iborra el proclamaren l’home que des del silenci mogué la militància pel país a les Riberes i més enllà. Per nosaltres, aquells que amb les seues paraules però sobre tot amb el seu exemple i vivència l’escoltaven cada dia, no era l’home subterrani perquè constantment ens empenyia a fer, a crear, a comprometre’ns, a militar en un ideal que ficava per sobre els interessos individuals el renaixement d’una cultura, d’una llengua, d’un país. Per nosaltres era el mirall que reflexava no la nostra pobra actitud sinó la direcció on caminar per sentir-nos plenament ciutadans d’un poble que calia fer.
Va viure més de cent anys però el necessitarem molts més. Ens queda la satisfacció, i l’esperança, de saber que els seus gestos, les seues accions, les seues paraules les tenim presents, les recordem a cada instant, i que la seua tasca silenciosa o pública s’ha endinsat al moll de tants i tants valencians que també somnien amb el país lliure, culte, ple i sobirà que Josep Lluís Bausset perseguí durant tota una vida.
