¿Com és possible que la generació del 68, la de l’oposició a la guerra del Vietnam o de l’alliberament sexual, en arribar al poder haja propiciat un món tan mancat d’il·lusions extremes i ideals excitants?
No és fàcil atribuir a la majoria d’edat, al pas de l’entusiasme jovenil a la realitat adulta, l’absoluta pèrdua del somni d’una societat diferent, més solidària i justa. Els anys, sens dubte, mesuren els comportaments i fan més tanquil·les les accions però no són raó categòrica per explicar nítidament l’acceptació tàcita, quan no entusiasta, d’un món que perpetua totes les situacions contra les quals es lliutava.
Potser molts dels que a les darreries dels seixanta o els primers setanta del XX adoptaren postures i estètiques progres ho feien unicament per això: per una actitud purament formal. Encara recorde la crítica deshonesta i interessada dels qui acusaven els escriptors, i més concretament poetes que volien que els seus versos anaren més enllà d’una formulació bella. Semblava com si intentar tenir idees, i manifestar-les amb compromís, fóra sinònim de literatura menyspreable, com si idea i estètica foren enemigues declarades.
Ara, ja en el XXI, no és difícil contemplar com els estètics s’adapten magníficament a qualsevol estètica encara que siga la propugnada per l’imperi del senyor Bush i els seus palmeros (ací poden ficar vostés un munt de polítics i pensadors i intel·lectuals de diverses opcions, com per exemple Blair, Aznar, Berlusconi, els nous filòsofs francesos, etc…). No és de veres, encara que ho repetim sovint, allò de que l’estètica és l’ètica. Potser en alguns moments, molts o pocs, vagen juntes però en altres no tenen per qué ser indestriables.
Però el que em sembla més evident, i especialment després de la caiguda del Mur de Berlín, és el lligam entre les classes socials i els moviments reivindicatius i utòpics. No és de veres que la lluita de classes siga un error històric. Ho podran ser les propostes polítiques que han intentat des d’un burocraticisme asfixiant governar amb la bandera d’eixa lluita. Els poderosos lluiten, sense escrúpols, per mantenir la seua posició dominant i els dèbils lluiten simplement per sobreviure. I quan parle de poderosos i dèbils no solament em referisc a persones, també a països i grups socials dins d’una mateixa àrea geogràfica.
L’abandonament de propostes ambicioses, d’utopies, està potser en l’orige d’aquest sentiment de trobar-se en una mena d’atzucac que ens impel·leix a prendre el que ens lliuren caritativament els que ostenten el poder. I els que teòricament tenen el poder prenen allò que qui més poder té encara els impulsa a agafar, fins arribar a un déu dit mercat o benestar del primer món o seguretat i ordre o qualsevol altre paraula altisonant que tenim prohibit ficar en dubte.
Demanar l’impossible és el més realista que pot haver-hi. Demanar-ho i lluitar, no solament pensar-ho o fer-ne una icona o un pin que colgar-se a la samarreta o l’orella. Parafrasejant C. Magris que diu que ara més que mai ens fa falta la política, la preeminència de la política per sobre els interessos empresarials o de grup, jo diria que ara més que mai cal que plantegem propostes, iniciatives fóra de lloc per arribar al lloc; que fem de la utopia una necessària eina del pensament pràctic; que la imaginació es converteixca en element primari de l’acció social; que el que el poder considera impossible nosaltres ho eleven a la condició d’imprescindible; en definitiva, que recuperem la utopia com recurs necessari per fer un món més habitable.
Secretari del Consell Valencià de Cultura
