Salutació, autoritats, senyores i senyors, amics tots.
Quan des de l’ajuntament de Xàtiva em proposaren de fer la laudatio de Raimon vaig dir que sí immediatament però de seguida vaig pensar en la dificultat de en a penes un quart d’hora resumir l’extensíssima obra i la rellevant personalitat del nostre homenajat. Però igualment vaig considerar la transcendència que havia tingut en la gent de la meua generació, també en altres evidentment, i que un compendi encara que fóra lleuger era tan necessari per l’acte com per a molts que com jo tant tenim que agrair al nostre paisà.
Per això em permetran que recorde els meus primers contactes amb ell : Seria per les acaballes de 1963, pel Port de Càrcer (sense l’autopista actual, quan la carretera passava prop de la Font Amarga i d’una fàbrica d’algeps abans de la baixada de La Llosa, quatre amics d’Alberic, en un 600 de l’època, ens desplaçàrem a Xàtiva en busca de dos discs dels que teníem ànsia. Un era la Missa Luba i l’altre, un single, en la portada del qual, en colors grocs i ennegrit, figurava un xicot espigat autor de unes cançons que es titol.laven Som, La pedra, A colps i una que ens semblava ja mítica Al vent. Poques setmanes després un company que estudiava a l’estranger, en vindre de vacances, li parlàrem del disc i li diguérem que era la nova cançó. Ell ja el coneixia perquè a la residència d’estudiants hi havien parlat de les cançons de Raimon com una nova forma de fer cançons, no simplement com una nova cançó per la temporalitat sinó per fer visible allò que està ací però som incapaços de vore o de fer públic. D’alguna manera la nova cançó d’influència francesa (tan en boga per aquells temps i tan farcida de text) i els models entre arcaïtzants i folklòrics mesetaris espanyols (tan deutors de les coples medievals o quasi medievals) es veien superats per un llenguatge, musical i literari, que partia de la realitat social més autèntica i de la composició més directa. Que les cançons de Raimon sense deixar de ser autèntica manifestació artística, o potser per això, ens afectaven com ciutadans i ens procuraven suports com persones a la cerca de plenitud.
Les cançons de Raimon ens mostraven allò que pressentíem havia de ser la forma d’expressió musical enganxada a la realitat d’unes gents i una societat. Era com una mena de descobriment que volíem creure podia existir però érem incapaços de concretar-lo.
En certa manera és un poc com el que ens va ocórrer amb el Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Fuster no es va inventar res, ni va elucubrar una història distinta (fins i tot el complex de criollisme que denuncia ja havia estat esmentat anteriorment per un suecà com ell, Emili Gómez Nadal), simplement ens va fer vore que allò que intuíem era factible o, almenys, podia proposar-se com objectiu i forma de veure el món. Que podíem fer-nos preguntes sobre nosaltres i la cultura i societat que ens era pròpia. I amb eixe ficar-nos davant una realitat superadora de mel.líflues ratpenatismes va generar el llibre cabdal dels valencians.
Ens va dir que calia dir NO quan la covardia o el meninfotisme et decanta cap a la immobilitat i conformisme. Que nosaltres no som d’un món de guerra i violència ( em permetran recordar un admirador i amic de Raimon, Vicent Ventura, que assegurava que els valencianes i valencianes havíem de ser pacifistes forçosament, encara que fóra només per practicitat, ja que en cada guerra que hem intervingut l’hem perduda –quan érem íbers contra els romans, quan romans contra els cartaginesos, quan moros contra els cristians, quan maulets contra el botiflerisme centralista, quan republicans contra el franquisme, etc…, en conseqüència, si més no per egoisme i experiència, cal dir no a les guerres).
Raimon ens dirà que eixa manera d’exterioritzar idees i sentiments ha estat fonamentada des de les nostres arrels artístiques, literàries, socials. Ens assabentarà que els clàssics no són una proposta superada sinó la memòria imprescindible per bastir el demà.
Clàssics moderns, com Espriu, mitjançant el qual ens manifestarà que la nostra terra ni és la més neta, pulcra, desvetllada i feliç però és la NOSTRA, la que estimem desesperadament.
Així mateix recuperà els clàssics primers, aquells que posaren els fonaments d’una llengua, d’un verb (i ja se sap que el verb és el principi de la creació, sense verb no hi ha societat ni persona socialitzada).
Entre ells, principalment, Ausiàs March , de qui no solament recuperarà una forma de dir sinó fins i tot de dir els sentiments més íntims. A més d’acostar-nos als sediments lingüístics, ens esmentarà que l’estima, l’amor és intrínsec a la pròpia vida: …e jo forçat d’aquest mon ser eixit, tot lo meu mal serà vos no ver…. Que sense l’estima no hi ha vida.
Encara més, amb versos propis, Raimon, afirmarà que l’amor va unit al més profund, al més personal i a la vegada quotidià: …..Treballaré el teu cos com treballa la terra el llaurador del meu poble, amb amor i força…..I seràs tú el fruit, seré jo el fruit….A voltes pense que sense tu/no hagués fet res, mai de la vida/…pense que sóc un desfici enamorat…., lligant amb eixes paraules la vida diària amb l’afecte més elevat i dilecte. En estes cançons s’inicia el que jo anomene conversa dual de Raimon. Un Raimon doble,d’una part Ramon Pelegero, de l’altra Annalisa Corti. Com si un espill fóra necessari per bastir el poema, l’autor parla des de la duplicitat de les dos parts incardinades en una sola expressió. Molts poetes, en intentar acostar-se a dos persones lligades estretament per l’estima, afirmen no sou dos, una unitat només amb dos cors que bateguen ritme únic. En el nostre cas no pot deslligar-se, en sentiment i obra, Ramon i Annalisa, formant ambdós, indestriablement, RAIMON.
I aquell Pele dels carrers de Xàtiva esdevindrà un referent, una icona per molta gent ací i més enllà, un quasi mite diríem en terminologia cinematogràfica. Algú digne de ser objecte d’estudis i consideració. I els bons amics, com Andreu Alfaro, li faran retrats i erigiran escultures sobre ell i la seua obra. Escriptors com Joan Fuster, Josep Pla, Joan Oliver, Manuel Sacristán o Eduardo Galeano (per citar-ne només uns pocs) ens parlaran d’un símbol que és una persona del nostre entorn. Destacats autors internacionals com Pete Seeger (el pare artístic de Bob Dylan o Joan Báez) el tindran com referent. I la gent del carrer començarem a estendre llegendes (o històries reals, !veges tu a saber¡) en un intent de fer-lo més pròxim i més nostre; com si en vore’l com símbol o referent públic tinguérem la necessitat d’adentrar-nos en l’anecdotari per fer-lo més tangible, per humanitzar-lo a la nostra alçada.
Per això correrà la veu manifassejant el que és de veres i el que no, però que ens agradarà repetir i fer correr quasi com xafardeig. Per exemple,quan sa mare li pregunta per Annalisa, la seua novia italiana,i ell li diu que és d’Ostia sa mare contestarà fill tu sempre tan mal parlat. O quan eixa mare li demana que li explique com és Roma respondrà com Xàtiva però més gran. També correran els acudits sobre les malifetes d’una censura franquista que l’ausiasmarquià Veles e vents havia suposat una flota soviètica a punt de desembarcar a la platja de Cullera, i que gràcies a les bones maneres de Martí de Riquer quedarà ancorada als desficacis múltiples de la censura més inepta i inculta que mai haja existit.
Sí, estava els portafarcells populars, però també la consideració pública. Els premis i honors rebuts per tot arreu(el Festival Mediterraneo, el Grand Prix de l’Academie Française du Disc, el Nacional de Música, el Premio Ondas, el Premio de Honor de la Academia de las Artes y las Ciencias, la Medalla de la Universitat de València, les medalles d’Or de Barcelona, de BB. AA., de la Generalitat de Catalunya, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana, entre tantes i tantes), que serviran per aprofundir com element transcendent i cabdal el nostre paisà.
Però sempre hi ha un “però”. Una alteració democràtica, una excreció atzarosa el silenciava institucionalment on més calia proclamar la seua obra i sentiment.
Antoni Bautista i Josep Palomero, comentant el disc Rellotge d’emocions, destaquen la claredat de l’afecte i estima de Raimon pel seu orige:….Quina dolçor intangible/habitava al meu voltant/Com m’he sentit estimat…..Dolç el record i amarg i llunyà/vida viscuda que no tornarà . No és una simple manifestació d’enyor sinó declaració plena i definitiva de la seua gènesi. Del seu lligam al lloc on va nàixer i on va escoltar les primeres paraules afectives. D’una infància i joventut que l’han emmollat com és. Certa escola psicològica afirma que la infància més primerenca és la que dissenya l’adult posterior. Max Aub deia que u és del lloc on ha estudiat el batxillerat. Raimon suma infància i ensenyament mitjà xativins, es mire com es mire és pura Xàtiva.
Xàtiva , a pesar de socarramentes o potser també per això, és la ciutat valenciana que presenta un catàleg de personalitats més ampli i rellevant. No solament en una vessant sinó en múltiples. Un passat insigne de papes, escriptors, sants o pintors però també d’inquisidors (només a tall de referència vull citar l’inquisidor Maluenda que per cert no es deia Alfonso sinó Tomàs). Un passat insigne però també un present brillant amb artistes plàstics com Artur Heras o Joan Ramos o intel.lectuals i científics com Maravall i Solà. Un present amb futur per davant en escriptors com Toni Cucarella, cantants com Feliu Ventura i Pep Jimeno “Botifarra” o estudiosos dels nous llenguatges com Quico Diaz Bala en l’audiovisual i còmic.
Eixa Xàtiva, bastida per persones, però amb llocs que també l’estructuren com la Cova Negra, el carrer de les Botigues, sant Francesc, l’Albereda o el doble Castell, i obres literàries o socials com El collar de la coloma (a mi m’agrada dir que és el Quixot àrab, no solament per la seua qualitat literària sinó pel començament semblant, ja que en la novel.la cervantina és la Manxa i en la Ibn Shan de Còrdova és Xàtiva). Eixa Xàtiva bastida també per esdeveniments com la introducció del paper en Europa o l’aventura heroica però quimèrica i il.lusòria de l’Encobert. Eixa Xàtiva tenia un deute amb qui més ha propiciat, en les darreres dècades, consideració i simpatia pel seu poble. Hauríem de recordar la tasca de Diego Ramírez de Arellano donant-li el nom de Xàtiva a un illa en la Tierra de Fuego (per cert nom prohibit també per la censura felipista) per trobar una acció que portara més lluny el nom de la nostra ciutat.
Probablement, també en aquests darrers anys, cap carrer valencià ha propiciat més sentiment i solidaritatque el carrer Blanc amb una mare deixada sola.
Avui amb el nomenament de Fill Predilecte de Xàtiva no es materialitza un acte protocol.lari de més o menys llustre. Ni tampoc un acte de justificació tardana perquè ni la ciutat ni el nostre paisà precisen d’expedients disculpatoris, a pesar de malifetes sectàries.
Avui celebrem el sentit de la llibertat, perquè Raimon és un exemple destacat del que el compromís per la llibertat no és una manifestació interessada sinó la decidida voluntat de fer la persona una illa lliure contra qualsevol tsunami de conveniències espúries.
Avui concitem llocs, persones, esdeveniments i, sobre tot, esperances de tot un poble personalitzant-lo en un veí prominent i absolutament arrelat a l’èsser xativí.
Avui proclamem, alt i ben fort, al vent, que Raimon és Xàtiva i Xàtiva va, sempre anirà, en Raimon.
Moltes gràcies.
