Al País Valencià, celebrem dues diades que tenen, per a molta gent, caràcter nacional. El 9 d’octubre, diada reconeguda i oficial, en la qual commemorem l’entrada del rei En Jaume I a la ciutat de València, cap i casal del País. Aquesta commemoració és unànime, tot i que amb matisos importants. Per una part, hi ha qui ho commemora com un fet que representa el primer pas per a la fundació del Regne de València. Un regne que, convé aclarir, només va ser possible gràcies a l’existència prèvia de la confederació catalanoaragonesa [2]. Hi ha altra molta gent que ho valora com la data de la nostra incorporació a la catalanitat. Durant molt de temps, ambdues interpretacions s’han presentat, de manera molt interessada, com a confrontades. Cada dia hi ha més gent que les viu com a complementàries. En qualsevol cas, cap interpretació seriosa del 9 d’octubre ens lliga simbòlicament o històrica a Espanya. De fet, la dreta més carrinclona, la que s’amaga sovint darrere del blaverisme o directament rere l’espanyolisme més groller i autoritari, quan no directament feixista, ha fet històricament intents (fracassats) d’anteposar a la figura i obra del rei En Jaume, la del mercenari “Cid campeador”.
Que el blaverisme [3] haja monopolitzat una part important de les celebracions del 9 d’octubre i haja intentant lligar-les a Espanya mitjançant la utilització de símbols com l’himne nacional espanyol/marxa reial o l’himne regional “valencià” per a “ofrenar noves glòries a Espanya”, no deixa de ser (històricament parlant) una anècdota. Una anècdota terrible per les seues conseqüències per a la convivència dels darrers anys però que no té fonaments per arribar a categoria. La reivindicació del que representa el 9 d’octubre, feta des del rigor històric i des de la radicalitat democràtica que supera l’estigmatització ideològica, és el camí que més i més gent considera com a propi.
La segona diada que commemorem al País Valencià és la del 25 d’abril. Una diada, no reconeguda encara oficialment, que té com a punt de referència el 25 d’abril del 1707, data de la batalla d’Almansa en què les tropes fidels a l’arxiduc d’Àustria, als furs valencians i als drets de la majoria camperola, van enfrontar-se (i van perdre la batalla) a les tropes de les dues corones borbòniques defensores de Felip V, en una guerra que acabaria amb el setge i presa de Barcelona, el 1714, i la presa de Mallorca, un any més tard. I, també, amb la imposició dels Decrets de Nova Planta, pels quals la corona borbònica ens imposava, fins hui, les lleis i costums castellans i eliminava els nostres drets forals, de manera que anorreava la nostra llengua i cultura i donava pas a un espoli econòmic que encara perdura. Sí, amb aquesta diada del 25 d’abril, el poble valencià commemora el mateix que fa el poble català, cada 11 de setembre, i el mallorquí, el 31 de desembre; la pèrdua del nostre veritable autogovern i tot el que això ha suposat històricament. Un autogovern que, per cert, ja havien perdut els i les nostres connacionals de la Catalunya del Nord el 1659 [4].
Aquesta diada del 25 d’abril té, pel que representa, un rerefons que va més enllà del País Valencià i que manté ben viu el lligam (mai perdut del tot) amb la resta de la nació catalana. Que encara no tinga un reconeixement oficial no vol dir, però, que no siga sentida com a pròpia per milers i milers de persones, com es va demostrar enguany amb l’homenatge a València fet a la plaça de bous de la ciutat.
Hi ha, però, una altra diada que, a poc a poc, va emergint amb força més enllà del seu caràcter lúdic o de les lectures mitològiques i/o religioses. Aquest és la diada de Sant Joan, el 24 de juny. Aquesta celebració d’arrels clarament pagans comença, pròpiament, la nit del 23 i simbolitza el solstici d’estiu, tot i que la tradició cristiana la va fer coincidir amb la data de naixement de sant Joan Baptista. Siga com siga, i des de fa molt de temps, la diada ha esdevingut una festa amb elements d’una gran simbologia popular: el foc purificador, els banys de mitjanit, les herbes de sant Joan, les cançons, el ball i tot un fum de rituals, constantment renovats, que la fan ben viva i ben contemporània.
Aquesta celebració, com se sap, no és privativa del País Valencià, sinó compartida, si més no, per tots els Països Catalans. A més, la nit de sant Joan, i/o de les fogueres, ha estat enriquida des de mitjans del segle passat amb la renovació i distribució de la Flama del Canigó, un símbol que també té connotacions espirituals però que naix de la materialitat de la defensa i fidelitat a la nostra llengua i cultura com a expressió d’una forma de ser, de produir i reproduir-nos, de la nostra nació sencera i tot el que representa com a projecte social i polític de present i de futur d’un poble i d’una nació que mira al futur des del present.
A hores d’ara, el 24 de juny va apareixent, cada dia amb més potència, com la diada dels Països Catalans. Així, més i més entitats van reivindicant-lo a partir d’un fet ben material com és la vigència de la festa i el seu caràcter popular a la pràctica totalitat del territori. El seu reconeixement oficial és només qüestió de temps.
Ves per on, el caràcter i símbols (sovint mitològics i clarament identitaris [5]) de les nostres diades, connectades amb la nostra història, podrien ajudar també a projectar un full de ruta necessari a partir de la nostra actual realitat més material. Si el 9 d’octubre apareix, clarament, com una diada exclusiva del País Valencià, el 25 d’abril ens recorda que bona part dels problemes que tenim són compartits amb el Principat i les Illes i que tenen la mateixa gènesi. El 24 de juny pot representar el símbol unitari a partir de les nostres diversitats. La translació, hui, dels valors de les diferents diades, unes privatives i altres compartides, podria marcar-nos un camí de futur mitjançant la confederació. Una confederació dels Països Catalans on els elements singulars no són de confrontació a partir de la diferència, sinó d’enriquiment a partir de la diversitat.
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, PDaD.
[1] És molt cridaner el desconeixement del País Valencià, especialment a Catalunya.
[2] Paral·lelament, les conquestes territorials de Castella mai van donar com a resultat la creació de cap nou estat, doncs eren incorporades directament a la corona castellana.
[3] Moviment feixista emparat en la reivindicació de la bandera coronada de la ciutat de València per a tot el PV i favorable al secessionisme lingüístic del valencià respecte del català. La reivindicació de la senyera amb blau no és exclusiva, però, d’aquest moviment.
[4] La diada de la Catalunya del Nord es commemora el 7 de novembre.
[5] El fet d’articular la política sobre la realitat material i concreta no és raó per estigmatitzar tot allò que té a veure amb la identitat d’un poble.
