Hi va haver, però, un fet, tal vegada un detall, que la va convertir en la meva predilecta. La cadena humana va traspassar les fronteres i els límits territorials imposats pels estats dominants i va arribar des del Pertur, al Vallespir (Catalunya del Nord) fins al terme de Vinaròs, capital del Baix Maestrat (País Valencià). Sí, ni que fos simbòlicament, perquè, en comparació amb els 400km de cadena, el fet no deixava de ser simbòlic, però els Països Catalans deixaven de ser una quimera retòrica per a esdevenir una realitat física, una materialitat que va possibilitar que molta gent començara a pensar com passar de la consigna idealitzada dels PPCC a la política necessària per a fer-los possibles. Passar de la idea a la factibilitat, com diria Enrique Dussel.
Aquell dia 11 de setembre del 2013, sobre el pont del riu Sènia, Lluís Llach i Carles Santos van ser les persones encarregades de “fusionar” la cadena humana entre Alcanar i Vinaròs, reafirmant que els Països Catalans som un sol poble i que ens motiven els mateixos objectius. Els acompanyaven Pere Portabella i Guillem Agulló i Carme Salvador i vam exercir de “padrins” el regidor de Vinaròs Lluís Batalla i jo mateix.
La joia que vam sentir milers de persones en aquell moment va ser indescriptible. Un fet, però, ens va ajudar a comprendre tot d’una que, si bé l’alegria i la il·lusió són contagioses, les realitats no podem defugir-les i allà mateix, mentre que al nord del Sènia els Mossos d’Esquadra col·laboraven en el desenvolupament festiu de la cadena humana més multitudinària feta mai, al sud, un km més enllà ens esperaven dues companyies de guàrdies civils armades fins a les dents per a recordar-nos, als milers de valencians i valencianes, que estàvem en territori conquerit. Diuen que una imatge val més que mil paraules i allà en teniem dues i ben diferents.
Des de aleshores ençà, un doble procés s’ha accelerat i ha anat madurant a gran velocitat. Per una banda, l’evidència que els Països Catalans estan formats per un sol poble. Per l’altra, que aquest fet no elimina unes realitats diferents no només a nivell de conjuntura, sinó que són hereves de processos històrics complexos, en què la diversitat ha estat una companya de viatge permanent de la unicitat. La constatació d’aquestes dues realitats complementàries –un sol poble amb realitats i ritmes polítics diferents–, ens obliga a afinar en les propostes polítiques si volem que aquestes siguen útils. És així com va apareixent, amb més i més força, el concepte de República Confederal dels Països Catalans. Una república que segurament no farem de colp, sinó que primer es constituirà la República Catalana i després aniran constituint-se la resta, la República Valenciana al País Valencià, la República Mallorquina, Menorquina, etc- I si el nostre poble en cada país així ho determina, conjuntament farem entre tots i totes la Confederació. Un procés que tot i la seva complexitat, ha de ser el procés per a la llibertat.
Enguany serem molta més gent dels Països Catalans a la diada de l’11. I ho serem no només com a mostra de solidaritat amb Catalunya en els moments decisius del seu viatge cap a la independència, sinó que també estarem participant del nostre propi camí d’alliberament i ajudant –i també exigint– que no es done cap pas sense tenir ben present el conjunt de la Nació.
Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
