Vist des de fora del Bloc i de Compromís, que no des de la indiferència, em sembla que en la critica hi ha aspectes en què Martínez té raó i d’altres en què, tal vegada, no en té. De fet, crec que la crítica a una part del Bloc podria ser vàlida –des del meu punt de vista ho és− per al conjunt del Bloc. Quan des del Bloc es diu “Fent Bloc, millorem Compromís”, hom no acaba de trobar els matisos entre una part i l’altra del Bloc, que per una altra banda em fa la sensació que tendeixen a diluir-se. Repetisc, vist des de fora.
Un primer element rellevant sobre el qual podem discrepar es aquell que apareix en la part de l’article en què Juli Martínez critica amb raó la lectura que es fa del context actual “quan el valencianisme polític està en el millor moment… i influïm decisivament en diverses esferes de l’administració −es diu que− el Bloc està més feble que mai”.
Compartisc amb Martínez que mai el valencianisme havia tingut tant de pes a les institucions, però per a fer què? És veritat que té un gran pes a l’administració autonòmica i també local, però l’està utilitzant per a fer transcendir l’estat de dependència autonòmic o només per a gestionar-lo millor? L’objectiu és millorar l’autonomia o construir país? De debò els votants i les votants del Bloc/Compromís ho fan només per a una rentada de cara del sistema autonòmic per molt intensa que siga? Diria que no. Diria que molta gent –difícil de quantificar− va votar pensant que votava alguna mena de sobirania, un projecte de país no sotmès a les dinàmiques “mesetàries” amb una estratègia rupturista per superar l’etapa sucursalista, pensat des del País Valencià i per al País Valencià.
També crec que els exemples emprats a l’article es poden matissar. És cert que s’ha guanyat l’hegemonia pel que fa a la denúncia de l’infrafinançament autonòmic, però encara no l’hem guanyada en la denúncia de l’espoli. Aquesta reivindicació social pot ser també nacional depenent de l’estratègia en què s’emmarque i de si es tracta d’enfortir i millorar el model autonòmic o de qüestionar-lo i evidenciar-ne els límits. També és cert que s’han assumit les denuncies sobre la manca d’inversions en infraestructures, però tinc dubtes que es qüestione el model radial respecte a Espanya més enllà de reivindicar el corredor mediterrani, això sí, sense haver tingut un debat social prou ampli sobre quin tipus de corredor necessitem.
Quant a la millora de la imatge del poble valencià, també es pot matissar, ja que si per una banda anem desprenent-nos de l’etiqueta de corruptes, encara mantenim tan fortament la imatge de poble moll i vassall del qual un personatge tan impresentable com Aznar encara es vantava fa uns dies a casa nostra que nosaltres fèiem unes reivindicacions que enfortien Espanya.
Compartisc la crítica de la lentitud a l’hora de recuperar RTVV. Hi afegiria, però, el mal gust de triar com a data de presentació del segon acord del Botànic la mateixa del judici sobre l’ERO de RTVV a Madrid. I, per una altra banda, crec que en aquests moments no ens mereixem un model de RTVV com el que proposava en el seu dia Zaplana i que sembla que serà el que tindrem.
D’altra banda, compartisc totalment que no es poden dissociar els fets nacionals i socials. No només en el cas valencià. Cal recordar que “l’opressió nacional apareix per l’existència d’una contradicció fonamental entre els interessos de la societat nacional com a cos social i el de les classes dominants alienes a la formació social de la nació oprimida” [1]. És més, com diu José Emílio Vicente −dirigent independentista gallec a més de periodista i historiador−, “no pot existir un sobiranisme sense lluita de classes”.
Diu Martínez, i diu bé, que els valencians patim un règim quasi colonial. Diu també que estem lluitant per a capgirar-lo. És en aquesta segona afirmació on torne a discrepar. No perquè negue l’existència de la lluita o de la voluntat de fer-la, sinó perquè crec que tota lluita sense l’estratègia necessària està condemnada en el millor dels casos a la ineficàcia. A hores d’ara no disposem d’una estratègia ni d’un full de ruta compartida que avance en eixa direcció. Les millores autonòmiques no poden ser un objectiu en si, no es tracta de posar pegats a la Comunitat sinó d’evidenciar-ne les deficiències i reivindicar un projecte nacional-popular per al País Valencià.
No és un problema ni de presses ni de dreceres. No és eixe el problema. Molta gent estarà disposada a acceptar una estratègia o un full de ruta diferent al que puguem tindre, pensat amb la condició que viatge en la direcció que creiem correcta. Podem anar més lentament o més ràpidament però ens cal tindre la confiança mínima necessària de saber on anem i com arribarem. Simplement ens cal superar l’actual estadi de denúncia i de gestió per anar a un estadi de confrontació política i de (re)construcció de les estructures nacionals al País Valencià.
Antoni Infante (@infanteantoni)
Coordinador de la PDaD (@DaDPV)
