Orenetes de juny, per M. Carmen Saéz

Qui engega el dia són els ocells, arrangen una calma quotidiana sobre els envans de l’esperit matiner, esbordellen els marrits oracles de l’obscuritat. S’esbatana el jorn amb el misteri de la magrana, la desfeta del ponent en claudicar. Orenetes de juny, aleteig del neguit, esmaperdudes entre la gorga, els terbolins de la confusió, bromall en el caos. Entre l’arrel de l’atzavara, les formigues encarrellen la vida, la petitesa dels colibrís, les síndries, les moreres constants,  Pumbi, la Blanqui, el Tío Gore...  malenconia a les pupil·les, Tina Turner.
 
Executem les nostres infàmies a l’escala que ens pertoca, clissem els desemparats com si foren l’adversari. Escoltes dir: “Estos roben els diners, però és que Zapatero els regalava a la gent, això és pitjor, l’haurien de penjar”. I, per dins, mor alguna cosa essencial. Si un cavernícola, que perpetrava refilets per “ofrenar noves glòries a Espanya”, insulta una dona que ha plantat cara quan ningú no gosava fer-ho, reviscola el patriarcat ranci que fa olor de resclosit, de roba interior llardosa. Fins i tot, els que pensàvem amables ens volen filles del silenci, obliterades i òrfenes.
 
Hi són els monstres que justifiquen actes vils pel lucre personal, per l’avarícia, la prepotència, la supèrbia repulsiva. No sabrem mai quantes persones han mort i moriran a Bagdad. Xahrazad ha sigut assassinada. Sempre hi ha algú que defèn allò que no s’hauria de defendre mai.
 
El projecte de l’espècie humana era ben bonic, haguera estat un esdeveniment únic; però, ja veus, malauradament, no ha pogut ser. Què hi farem? Una gran llàstima perquè la idea no estava gens malament. Ara ens abasta la involució, el prototipus devorat per la mala bèstia en què ens hem transformat. Hui, la flama de l’optimisme no acaba ben bé d’il·luminar-se.
 
A Freila  t’esperen, un any sense anar-hi; ací, la llum ja no és suficient, necessites el sud del sud. Creus que tenim l’obligació de fer nostre el patiment dels éssers, i és que: Com desentendre’ns del fet silenciós d’una flor que gemega? Copsar la bellesa que rau en una dona gran mentre endreça la portalada, la polidesa dels llogarets de l’interior, les mares que ens relaten la vida amb la pulcritud d’un amanuense.
 
No és vers endins que trobem l’orbe, sinó enfora, enllà on un ventijol càlid ens esbatussa. Al jardí de la residència dels vells, un ancià agrana les fulles del petit jardí parsimoniosament. Aus celísties emmotllen dreceres sota els núvols.   El cor, llapissera de guàrdia. Ara ja no és el temps de les maduixes, i juny s’ha esvanit. Has caminat la solitud com un estel apesarat que vagareja entre la perfídia. T’has arraulit a la riba d’una riera per covar llàgrimes àcides, batec desolat. On eren els altres?  T’has liquat entre la solana del capvespre, sense les veus, només l’oblit.  Potser allò que intentes assolir no té un codi escaient i has d’interpretar sola  la lluna al matí, esdevenir brossam de les oliveres.
 
Mari Carmen Saéz Lorente

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat