Com de fàcil hauria pogut ser i com de llarg ho han fet..., per Rosa Garrote


La nostra Associació es va crear arran de l'accident de Metro que va tenir lloc el 3 de juliol, encara que no va ser aquest fet en si el que ho va motivar, sinó la falta de respostes.

Volíem saber què va passar. Com és que no hi havia res en la via per a controlar la velocitat.

Aquesta sempre ha sigut la nostra reivindicació principal, encara que amb el temps vam anar separant les nostres denúncies en dos blocs: la gestió anterior a l'accident i la gestió posterior, que és la que més mal ens va fer.

Perquè la pèrdua personal la pots assumir amb el temps, però que et fallen les institucions, que les persones que han de vetlar i garantir pels drets dels ciutadans, ens deixaren tan desprotegits, va ser molt dur per a nosaltres.
Nosaltres podem entendre que existisquen errors que poden provocar un accident. Amb els anys la gestió es va relaxant i sorgeix un excés de confiança que propicia el sinistre. Val.

Però el que no es pot acceptar és que una vegada ocorre, no es moga cel i terra per a esbrinar com ha pogut succeir, saber què és el que ha fallat i posar les mesures necessàries perquè no torne a ocórrer. El que no podem acceptar, ni com a víctimes ni com a societat, és que l'única preocupació de l'empresa siga salvar el cul (perdó per l'expressió).

L'argument de FGV és que per a la freqüència de pas de la Línia 1, l'única protecció exigible és la de l'entrada i eixida de l'andana.

I de res serveix que el sentit comú diga que si hi ha punts perillosos, també cal protegir-los.

I de res ens ha servit tampoc al·legar que la resta de línies, sí que compten amb aquesta protecció.

Aquesta és la defensa de FGV, que res obligava a protegir la corba, a controlar la velocitat de la corba.

I es queden tan amples. Sense qüestionar que aquesta falta de normativa ja és, per si mateix, un error.

En cap moment han volgut assumir que la seua gestió no va ser encertada. Que van haver de preveure el Factor Humà. Que s’hauria d’haver comptat amb les mesures que haurien evitat l'excés de velocitat. El fet de no instal·lar-les en la Línia 1 va ser una negligència. És que ni tan sols s’ho han plantejat….

Al contrari. Els directius de FGV sempre han defensat que l'accident va ser un succés fortuït i que el responsable va ser el conductor.

Ens trobem llavors amb dues postures.

D'una banda, l'empresa defensa la seua gestió i, per una altra, les víctimes i afectats denuncien una mala gestió.

Jo, personalment, he intentat posar-me en el seu lloc. I, com deia abans, puc comprendre que s’hi produïsquen accidents. Però que després d'un succés tan tràgic, 43 morts i 47 ferits, el major accident de metro ocorregut a Espanya, i el 5t d'Europa, l'únic interès siga estrényer files al voltant de l'empresa perquè ningú isca malparat, em sembla un comportament inacceptable.  

Evidentment, es pot pensar que jo no sóc objectiva, que no som objectius, que parlem moguts pel dolor. Així ens ho han dit en moltes ocasions alguns membres del Partit Popular.

Però, anem a veure, les dades sobre les mesures de seguretat no ens l’hem tretes nosaltres de la màniga. Són dades aportades per FGV.

I FGV disposava d'unes balises que frenen automàticament el tren si sobrepassa la velocitat permesa; les va instal·lar en les línies 3 i 5, i en la línia 1, no.

I ara podem estar hores i hores debatent i justificant l'actuació de FGV. De fet, hem estat així 10 anys, i el que ens hem trobat és una gestió que no incompleix cap norma, però que no és la correcta. No pot ser la correcta quan ha permès que moriren 43 persones i ocasionat lesions a altres 47.

Hem vist com una Instrucció Judicial, encara que no incompleix cap precepte legal, tampoc cerca esbrinar les vertaderes causes de l'accident, sinó que es limita només a la velocitat, sense tenir en compte la falta de mesures de seguretat per part de l'empresa.

Hem vist com la Comissió Parlamentària de 2006 tampoc va incomplir la normativa, però només es van tenir en compte els testimoniatges i documentació que va voler el Partit que s'estava investigant com a gestor de l'empresa, la qual cosa fa que sorgisquen dubtes respecte de la seua objectivitat.

Ens hem trobat també amb un Govern que no ha qüestionat en cap moment la gestió de FGV anterior a l'accident, ni la gestió posterior per part de FGV, que va ocultar informes i va esborrar dades de la Caixa Negra intencionadament, ni que encarregara a una empresa la preparació de la Comissió de 2006.

Resulta que als tècnics i directius de FGV se'ls va facilitar un llistat amb les respostes a les preguntes que anava a fer-los el Partit Popular i a les possibles preguntes de la resta de partits. I, així i tot, el Partit Popular i el Govern de Fabra seguien defensant que “tot estava ben fet”.

I encara que segurament aquests comportaments es podran defensar, i algú els podrà, fins i tot, justificar, crec que el que no es pot negar és que totes aquestes irregularitats mereixen, almenys, una recerca abans d'afirmar amb tanta seguretat que no tenim raó.

Per contra, el que ens hem trobat al llarg d'aquests anys ha sigut una estratègia d'oblit, amb el canvi de nom de l'estació de l'accident, la manipulació de RTVV per a no informar sobre l'accident o tractar-lo com a tema de menor importància (segons una denúncia feta pels mateixos treballadors) i la “criminalització” de les víctimes, acusant-nos d'estar polititzats i voler danyar la imatge del Partit Popular. Resulta que els dolents érem nosaltres per protestar.
I açò ens ha fet molt de mal.

Nosaltres només volíem saber què va passar, comprendre com va poder tenir lloc un accident tan brutal, i tenir la certesa que alguna cosa així, mai es tornara a repetir.

I el que vam obtenir va ser menyspreu i silenci. Ens van ignorar pensant que ens cansaríem de protestar.

I açò no va estar ben. No està bé.

El mínim que mereixíem com a víctimes o afectats en concret, i com a societat en general, era una mica de respecte.

I no ho vam tenir.

Perquè no van voler molestar-se.

Només amb que Francisco Camps haguera rebut en 2006 l'Associació i haguera realitzat algun gest, ens n’hauríem anat a casa i ens hauríem estalviat aquests 10 anys de sofriment. Hauríem passat pàgina i tancat el dol.

Com de fàcil hauria pogut ser i com de llarg ho han fet...

Rosa Garrote, presidenta del l'AVM3J

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat