Qüestions de política lingüística a plantejar?, per Víctor Labrado

Fa pocs dies, concretament el 9 de gener proppassat, el senyor Leonardo Giménez publicava en aquest mateix espai un article amb el mateix títol –però sense interrogant– que jo ara faig servir en resposta al despropòsit. Passe a explicar-me.

Les “qüestions” sobre les quals el senyor Leonardo posava el dit i el crit al cel eren, d’una banda, l’actuació de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià i, d’altra banda, l’actitud dels autors i editors de “manuals i llibres escolars” en valencià. Acusava la primera de suspendre massa aspirants al títol i als segons, de no divulgar prou les “novetats normatives” de l’AVL.

N’hi ha per a sorprendre’s. Les dues principals, més angunioses i urgents “qüestions” a resoldre, pel que fa a la decaiguda situació del català parlat o escrit al País Valencià, no serien la supressió de ràdios i televisions en aquesta llengua, o com ara la incapacitat de la conselleria corresponent per a crear noves línies en valencià, ni les sovintejades pressions per fer desistir els valencianoparlants de ser-ho més enllà del tancat familiar i del veïnat. Ni tan sols la possibilitat real, i realitzada, de publicar certes edicions on line de premsa en valencià macarrònic, robòtic, indesxifrable i endur-se a canvi –la susdita premsa– les subvencions més grosses que figuren en la partida de promoció de la llengua que destrossen.

Res de tot això. Els grans mals de la llengua, els culpables del mal que el senyor Leonardo assenyala amb el seu dit acusador són la Junta Qualificadora i els llibres de text en valencià que per a l’ensenyament confeccionen totes les editorials, “amb alguna excepció lloable” que no ens especifica. Tot ben domèstic i casolà, doncs.

A un lector malpensat la primera idea que li ve al cap és que el senyor Leonardo no es tria els seus enemics precisament entre els poderosos. Podríem dir fins i tot que se’ls fa a la mesura de les seues forces. D’ell i dels seus amics, perquè als comentaris que La Veu accepta per als articles que publica, hi va irrompre el senyor Abelard Saragossa, escrivint això:
 
“Un escrit [el de Leonardo Giménez] molt ben orientat i molt útil. En el facebook de Taula de Filologia Valenciana, ha arribat a 8.589 persones. Necessitem una formació que, justament per ser comprensible i practicable, done seguretat als parlants. Augmentar la inseguretat que produïx la marginació lingüística és actuar contra l’ús del valencià.”
 
Què és això? Una campanya? Un atac des Taula de Filologia Valenciana contra la Junta Qualificadora? No tenen res millor a fer? No havíem quedat que calia pacificar, tranquil·litzar, apaivagar el conflicte? I ara què fan? Escarotar el galliner per pròpia iniciativa, intentant crear un problema on no n’hi ha cap? De veritat hi ha, com assegura, el senyor Leonardo Giménez, un “creixent rebuig als exàmens de valencià de la JQCV”? A quin ritme creix? Si, en compte de relacionar-se només amb els suspesos, ho feren amb els aprovats, no trobarien que la satisfacció també creix? Perquè és evident que la possessió d’un títol difícil produeix més satisfacció que saber-se un titulat de calbot.

Una cosa és certa, difícilment discutible: aquests senyors Leonardo i Abelard intenten explotar el possible ressentiment entre els suspesos, guanyar-se adeptes desacreditant la Junta Qualificadora. No sé què en poden pensar els lectors. Una persona entre normal i corrent en diria populisme.

No és ara i ací el lloc, ni jo sóc qui, per a dir si la Junta Qualificadora ho fa bé o malament. Segur que hi ha coses que s’hi podrien fer millor. Ara bé, si les persones que s’hi dediquen han aconseguit mantenir un cert nivell de rigor i exigència, això em sembla molt respectable. Tindrien una vida més fàcil si, com els exigeix el senyor Leonardo, es dedicaren a repartir aprovats a tort i a dret. De fet, el senyor Leonardo proposa que el grau mitjà es done –automàticament– a qualsevol persona valenciana que tinga el batxiller aprovat: “Al títol de Batxillerat (amb les corresponents assignatures en valencià obligatòries), deu correspondre-li el certificat de valencià mitjà.”

És evident que aquest senyor Leonardo sap que tot això farà xiular les orelles a les persones de bé –sempre n’hi ha–, i argumenta: “Certament, els estudiants no ixen massa ben preparats des del punt de vista de la normativa (i una part des del punt de vista comunicatiu). Però això és un altre debat”.

Com que un altre debat? És el mateix. La Junta Qualificadora, com el Departament d’Anglés de l’Escola Oficial d’Idiomes, existeix precisament, entre altres raons, perquè el nostre sistema d’ensenyament només garanteix als seus alumnes l’aprenentatge del castellà. Hi ha milers d’estudiants amb el batxiller aprovat incapaços de mantindre una conversa en valencià. Això ho sap tot el món. I ho sap el senyor Leonardo. Però li és igual. I no cal dir que, lògicament, acaba proposant això:
 
“Els estudiants universitaris que tenen [o tinguen] prou crèdits en valencià haurien de ser homologats amb una certificació de valencià superior.”
 
Per favor, senyor Leonardo. Si té ganes de denunciar algú, faça el favor de comprovar, entre les classes que a les universitats valencianes s’anuncien en horari de valencià (i ja li done una pista subratllant la paraula horari), quines es fan realment en valencià; i de les que realment es fan en valencià, comprove si els alumnes fan els exàmens en valencià o els fan en castellà. El seu amic Abelard, que té entrada en aquella casa, podria orientar-lo. També entenc, però, que per a vostés dos els és molt més còmode i rendible assenyalar amb el dit a qui no té possibilitat de mossegar-los-el.
I per acabar, l’invite, els invite a la reflexió. Heus ací el tema: no s’han parat vostés a pensar mai per què l’única revista en català subvencionada per una institució controlada pel PP ha sigut precisament la seua Taula de Filologia Valenciana?

Víctor Labrado
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat