Anàlisis i (des)qualificacions: Leo Giménez i Víctor Labrado, per A. Saragossà

 
Als alumnes de la universitat, els dic que, quan fan un treball, no han de començar expressant valoracions, sobretot si són negatives. La seua obligació és analitzar i, al final, poden valorar (si volen). Eixa operació és opcional per la raó que la mateixa anàlisi ja implica una valoració. En canvi, quan un autor comença un escrit desqualificant és, en general, senyal que l’escrit substituirà l’anàlisi per la desqualificació. En este article, posaré un exemple d’eixa anomalia metodològica.

El dia 24 de novembre del 2016, Leo Giménez publicà un informe en la revista Veu Pública (de la Federació de Servicis Públics UGT – País Valencià) un article titulat «Models i resultats dels exàmens de la JQCV». Abans de publicar-lo, l’havia enviat a la direcció de política lingüística de la Conselleria de Cultura. El dia 27 de desembre el va reproduir la pàgina web de Taula de Filologia Valenciana, i el dia 29 aparegué en el facebook de la mateixa associació, a on ha tingut una difusió significativa (8.619 persones). El dia 9 de gener, el publicà La Veu, per bé que posant el títol de l’article a continuació de «Qüestions de política lingüística a comentar», potser perquè la Conselleria d’Educació no ha col·locat la Junta Qualificadora a on u esperaria que estiguera (en la direcció general de política educativa), sinó en la direcció general de política lingüística.

L’autor constata que el percentatge d’aprovats en les convocatòries de la Junta Qualificadora sol ser baix (en la del juny del 2016, el 21%). Lluny dels orgullosos i dèspotes, el tècnic lingüístic observa que «un bon docent pensa que, quan el fracàs entre els alumnes és molt alt, el responsable deu ser ell, no els alumnes». A més, informa que «la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme s’ha plantejat el canvi de sistema , metodologia i models d’examen», i que el seu escrit té la finalitat de contribuir a eixe objectiu.

La proposta central que fa és una obvietat per a un bon professor de llengua: «L’alternativa al model actual hauria de focalitzar un model d’exàmens on la competència comunicativa siga el factor més important. Per contra, caldria suprimir els tests i els apartats de verdader o fals, molt poc significatius per a deduir la competència comunicativa de qui s’examina». Recorde que, enguany, una alumna de tercer de llengües clàssiques molt compromesa amb el valencià (de Callosa d’En Sarrià) em deia, trista, que havia suspés l’examen oral, mentres que alumnes poc competents en valencià l’havien aprovat.

El tècnic lingüístic també nota que les homologacions no són «justes»: es dóna la mateixa independentment que un alumne només haja estudiat l’assignatura de valencià i que haja fet tota l’educació secundària en valencià, o una bona part de la superior. Finalment, observa que la majoria de manuals «no inclouen les novetats normatives establides per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua». 

Mirem ara la resposta de Víctor Labrado, publicada el dia 13 de gener en La Veu («Qüestions de política lingüística a plantejar?»). En la primera oració, afirma que l’article resumit seria un «despropòsit». En la segona, diu que «el senyor Leonardo posa el dit i el crit al cel», ja que «acusa la Junta Qualificadora de suspendre massa aspirants al títol i els manuals de no divulgar prou les “novetats normatives” de l’AVL».

Eixa actuació tindria la finalitat d’amagar fets dels nostres dies que s’oposen a l’ús i l’expansió del valencià, com ara que «les dues principals, més angunioses i urgents “qüestions” a resoldre, pel que fa a la decaiguda situació del català parlat o escrit al País Valencià, són la supressió de ràdios i televisions en aquesta llengua, o la incapacitat de la conselleria corresponent per a crear noves línies en valencià, i les sovintejades pressions per fer desistir els valencianoparlants de ser-ho més enllà del tancat familiar i del veïnat»; o «la possibilitat real, i realitzada, de publicar certes edicions on line de premsa en valencià macarrònic, robòtic, indesxifrable i endur-se a canvi –la susdita premsa– les subvencions més grosses que figuren en la partida de promoció de la llengua que destrossen».

El tècnic lingüístic amagaria els problemes reals actuals i, «amb el seu dit acusador» voldria fer creure que «els grans mals de la llengua, els culpables del mal» serien «la Junta Qualificadora i els llibres de text en valencià». «El senyor Leonardo no es tria els seus enemics precisament entre els poderosos. Podríem dir fins i tot que se’ls fa a la mesura de les seues forces». Ell i l’associació de què forma part (Taula de Filologia Valenciana) estarien fent «un atac contra la Junta Qualificadora», en compte de «pacificar, tranquil·litzar, apaivagar el conflicte». I així fins al final de l’escrit.

Que trist.

Abelard Saragossà
 
Publicitat
Publicitat