Il·lusió per la nova RTVV, per F. Javier Argente

M’agradaria recordar algunes històries del passat. Podríem anomenar-les “batalletes”, però que donen una idea del que va ser la Radiotelevisió Valenciana, el grau de connivència aconseguit  amb els valencians i les valencianes de tot arreu del País. Una complicitat il·lusionada amb els  espectadors que estaven del costat del Canal 9. Podrien ser més fidels a un tipus de programes o a altres. Però Canal 9, la marca i el producte, van arrelar ben prompte a la nostra societat.

Aquella primera Televisió Valenciana provocava un sentiment que amb el temps es va perdre i que la nova RTVV deu, té, l’obligació de recuperar per al nou projecte que està bastint-se. Parlem d’il·lusió.

La posada en marxa d’un nou projecte o programa als primers anys d’aquell jove Canal 9, provocava un intens estat d’excitació. Era il·lusió. Com per exemple la que es va viure entre els professionals que formàvem part d’un ambiciós projecte que s’anomenà “Com a casa”. Un magazine matinal que durant mesos va recórrer el País de nord a sud. Es tractava d’oferir dos hores de programació en directe cada dia des d’una localitat distinta de les nostres terres de manera que vertebràrem el País Valencià. Allò que diem cosir el territori. Donar-nos a conèixer. Apropar la televisió a tots els valencians i valencianes.

Va ser dur. Cada dia a les cinc del matí al pàrquing de Burjassot per a fer camí cap a Crevillent o cap a Benicàssim. O cap a Requena. O Carcaixent. Tant se val. Decorats, il·luminació, maquillatge, vestuari, tècnics, enllaços... Una bogeria diària. Un extraordinari equip de més de seixanta persones movent-se de dalt a baix del territori valencià. Si em permeteu una nota personal, diré que vaig tindre molta sort per poder gestionar l’esforç d’aquell magnífic equip humà –més enllà d’alguna menuda picabaralla producte de l’estrès i la tensió– i crec que el  resultat va ser més que bo. Treballàvem dia a dia amb eixa il·lusió capaç de fer-te suportar qualsevol adversitat. Eixa il·lusió que construïa un equip humà fort, cohesionat. Un equip que el darrer dia de programa –un directe fantàstic des de  la plaça de la Mare de Déu de València– a l’hora de fer-se una foto de família per tancar la feina, trencaven majoritàriament a plorar perquè finalitzava un període de treball tremendament dur i extenuant, però al mateix temps tremendament  satisfactori.

Il·lusió, compromís, alegria. Recorde una anècdota que ens ocorregué allà per l’any 90, estàvem  gravant uns capítols per a la sèrie documental Fulles Grogues a Roma. I de sobte, crits en valencià per les escales de la plaça d’Espanya. “Xe, Canal 9! Però que feu ací?” ens preguntaren, entre divertits i sorpresos, un grup de matrimonis valencians que feien turisme a la capital italiana. Salutacions, xarrada i, per descomptat, fotografia per immortalitzar el moment. Una de les dones profetitzava l’alegria que tindria el seu fill quan veiera  la foto dels pares amb la càmera de Canal 9 (aquelles Betacam SP que pesaven un quintal...). Ens diguérem adéu i cadascú continuà al seu tall. Nosaltres a gravar recursos sorpresos per l’encontre. Ells a passejar Roma contents i il·lusionats per haver parlat i haver-se fotografiat amb un equip de la que anomenaven la “seua tele”.

Eixa il·lusió perduda -o massacrada pels fets que en anys posteriors malbarataren el crèdit del nostre mitjà- s’ha convertit en eix central de moltes reflexions sobre la nova radiotelevisió. I de moltes discussions al voltant de com, de quina manera, de amb qui i amb qui no, de si prompte o tard...

Estic convençut que una de les primeres i principals tasques que deu afrontar la persona que accedisca a ocupar la direcció general de la nova televisió valenciana –a banda d’aconseguir, per descomptat, una televisió íntegrament en valencià, de qualitat, vertebradora, transmèdia, contemporània...- és vehicular la recuperació de dos principis fonamentals per a bastir els nous mitjans de comunicació públics valencians.

En primer lloc cal recuperar la il·lusió de les valencianes i els valencians per la seua radiotelevisió, recuperar l’alegria de poder gaudir d’uns mitjans de comunicació nostres, en valencià, de proximitat, vertebradors i de qualitat. Recuperar tot allò que durant els anys de governs i direccions ruïnoses per als nostres mitjans i per al nostre poble, hem perdut.

En segon lloc, cal que recuperem les tones i tones de coneixements i experiències valuoses que atresoren els professionals valencians del sector. I la seua autoestima. I la seua il·lusió. Sense ells, no serà possible una nova radiotelevisió. Eixes son les línies mestres que cal aconseguir per a posar en marxa i consolidar el projecte d’uns nous mitjans de comunicació públics valencians.  Eixe és l’esperit que m’ha mogut a presentar-me com a candidat  a la direcció general de la CVMC. I en això estem. 

F. Javier Argente

 
Publicitat
Publicitat