Unes notes sobre la llengua de Jaume I, per Mercedes Núñez Mora

 
Jaume I el Conqueridor va nàixer a Montpeller en 1208, fill de Pere II el Catòlic, rei d'Aragó, i María de Montpeller, de la qual heretaria el senyoriu del mateix nom. Quan va nàixer, el seu pare va repudiar la seua mare, no va conèixer el seu fill fins als dos anys i en aquell moment el va lliurar a la tutela de Simón de Monfort, romanent en Carcassone fins als sis anys, on aprendria a parlar com qualsevol xiquet de la seua edat.

En 1213 el seu pare va morir en la batalla de Muret, al costat de Toulouse, precisament enfrontant-se a Simón de Monfort, i un any més tard a instàncies del Papa, Jaume I va ser lliurat als templaris perquè l’educaren a Monzón, després de jurar la seua corona aragonesa a Lleida, que aleshores formava part del Regne d'Aragó, als sis anys.

Després de passar la seua infantesa entre Montepellier, Carcasone i Monzón, i de casar-se en primeres núpcies a Ágreda, no es té constància que trepitjara els comtats catalans fins a 1228, quan ja comptava amb 20 anys d'edat.

D'altra banda, Jaume I era illiteratus, és a dir que no sabia escriure, però malgrat açò és autor del Llibre dels Fets, que no l’escriu però el dicta, òbviament en la seua pròpia llengua. El Llibre dels Fets és la primera de les quatre grans cròniques en la qual s'arrepleguen les seues conquestes de Mallorca i València i la primera gran obra literària que es conserva escrita en la nostra llengua.

Jaume I va morir a Alzira en 1276 als 68 anys d'edat, per tant se suposa que l'obra estaria acabada en eixa data encara que el manuscrit més antic que es conserva és de 1343. L'obra narra tota la seua vida i les seues batalles, des de la seua infància en el sud de França a la seua mort a València, amb un llenguatge que ha sigut qualificat de viu i popular. La pregunta és..

En quina llengua està escrit el Llibre dels Fets?

Òbviament en la llengua del rei que el va dictar, fill d'un aragonès i d'una monpellerina als quals quasi no va conèixer, que ni va nàixer ni va créixer ni es va casar ni va morir a Catalunya. I tinguem també en compte quin seria el nivell cultural i lingüístic dels comtats catalans de l'època, començaments del segle XIII, quan el rei d'Aragó, el gran conqueridor, ni tan sols sabia escriure.
 
Més discutible és que en aqueix llibre de la dècada de 1270 l'autor real adapte el llenguatge dels seus relats a les varietats dels personatges que van apareixent, i que algun d'eixos personatges siguen mossàrabs valencians i que eixos mossàrabs valencians parlen molt semblant al rei conqueridor d'indubtable origen occità, no català.

El que és clar és que si el primer cronista en la nostra llengua era occità, Jaume I, el primer novel·lista era valencià, Joanot Martorell, i el primer poeta també era valencià, Ausiàs March, no té cap sentit anomenar a la nostra llengua "català". I no és una simple qüestió de nomenclatura, sinó de reconèixer el seu vertader origen i el seu desenvolupament.

Sense tenir en compte els noms, es comprèn que el nacionalisme català pretenga deixar en l'oblit la batalla de Muret de 1213, fonamental per a explicar l'expansió cap al sud de la corona occità-aragonesa i per tant les conquestes de Mallorca i València en 1229 i 1238, i renegue del Llibre dels Fets, que potser seria una de les obres mestres de la pretesa literatura "catalana": perquè els comtats catalans manquen de protagonisme i quan apareixen en l'obra de Jaume I és per a eixir molt malparats.

I per tant, també és lògic que durant quasi cinc-cents anys, des del seu naixement com a llengua escrita en el segle XIII fins que sorgeix el sentiment nacional català a la fi del segle XVII, la nostra llengua fóra coneguda internacionalment com occità, llemosí o valencià, mai català.

Mercedes Núñez Mora

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat