Refugiats: aturem la guerra de frontera, per Lluita Internacionalista

Refugiats: aturem la guerra de frontera

Europa no viu una crisi de refugiats ni una crisi humanitària: el que està en crisi és la capacitat dels estats de controlar les seves fronteres i sobretot el dret fonamental de la gent a moure’s pel planeta per trobar un lloc segur i on pugui construir-se un futur. Més enllà del sentiment de solidaritat que ens remou veure les catastròfiques imatges d’homes, dones i criatures jugant-se la vida al Mediterrani o morint-se de fred als Balcans, aquesta crisi té una arrel política i uns responsables molt clars que hem d’assenyalar i combatre si de debò volem trobar solucions.

Lluny de la imatge d’una allau humana informe i inabastable, el cert és que més de la meitat de demandants d’asil arribats l’any passat al Europa prové només de cinc països: Síria, l’Afganistan, l’Iraq, Nigèria i Eritrea. Cinc crisis concretes, amb els seus respectius responsables. No podem entendre el problema dels refugiats a Europa sense preguntar-nos què està passant a Síria, principal expulsor de població del planeta, sense analitzar el procés polític i social recent del país.

Els refugiats siris

Sovint el moviment de solidaritat veu els refugiats només con individus que necessiten ajuda, quan la realitat és que són un dels resultats d’una revolució popular massacrada per la dictadura de Baixar al-Assad i els seus aliats. I fins que no s’abordi aquesta causa continuaran arribant refugiats a Europa. Molts dels activistes que eren la clau de volta d’aquest moviment popular van acabar havent de fugir als països veïns i a Europa per la magnitud de la violència del règim: i continuen avui sent part d’aquesta revolució i el que esperen és que els reconeguem com a tals, no només com a receptors de la nostra ajuda humanitària. El ritme i les onades dels fluxos respon perfectament a la dinàmica del conflicte i també els xocs entre diferents comunitats. No oblidem la imatge d’aquells lluitadors per la llibertat i la revolució que el 39 arribaven a França per Le Pertus, després d’haver deixat molts morts i el futur al darrera i en comptes d’acollida i solidaritat es trobaven camps de concentració i el menyspreu a Argelés. Mentre un sector important de l’esquerra es nega encara a reconèixer que el màxim responsable d’aquesta catàstrofe és el règim de Baixar Al-Assad el relat dels refugiats és perfectament coherent: un 90% assegura que va fugir per la persecució del règim i els seus aliats. Si no entenem Síria, no entenem res de res i quedem atrapats en la retòrica de l'allau i l'antiterrorisme que fomenten els governs europeus. A l’Afganistan i a l’Iraq, es viu la inestabilitat que han deixat l’imperialisme després de la invasió d’ambos països.

La distribució geogràfica dels refugiats

Tampoc Europa és el principal receptor de la gent que fuig. Sumades totes les rutes,  l'any passat van arribar al continent 362.000 persones. Des de 2011, quan van començar les revoltes i revolucions al món àrab que van fer saltar pels aires règims com el de Gaddafi, que convenientment finançat per Itàlia feia de tap als migrants subsaharians, han arribat a Europa menys d'1,8 milions de persones. Una xifra perfectament assumible per a un continent amb 500 milions d'habitants, amb alguns dels països més rics del món i que a més necessita mà d'obra jove. Només Turquia −que en el rànquing de PIB per càpita ocuparia el lloc 27 dels 28 països de la UE− acull més de 3,5 milions de refugiats. El Líban, un petit país de només 4 milions d'habitants ha superat el milió. Això sense comptar els 8 milions de desplaçats interns que han hagut de deixar casa seva i continuen dins de Síria sota les bombes. No, la crisi de refugiats i humanitària no és a Europa: és a Síria i als països veïns.

La hipocresia de la UE

Els escarafalls de la UE i els estats membres davant el mur i el veto migratori de Trump són pura hipocresia. Fa un any Alemanya i Brussel·les havien tancat la porta als refugiats amb l'acord de la vergonya amb Turquia, pel qual el govern de Recep Tayip Erdogan, en plena deriva autoritària, s'ha convertit en un mur per als qui intenten arribar a Europa. A canvi de sis mil milions d'euros i el silenci europeu en la seva guerra contra els kurds, contra l'esquerra i contra la llibertat de premsa per aconseguir poders executius il·limitats.

Les queixes de la UE contra Trump són xerrameca, després que la política de blindatge de les fronteres hagi convertit el Mediterrani en un gran cementiri. Més de cinc mil morts registrats  el 2016 (ningú sap quants de són de debò perquè molts cossos se’ls empassa el mar sense deixar rastre o retornen arrossegats al punt de partida): més morts que mai.

La guerra de frontera contra els refugiats

Tècnicament es parla de “guerra” quan un conflicte supera els mil morts en un any. El que passa al Mediterrani, doncs, és una autèntica guerra contra la migració: l’única diferència és que les víctimes són totes del mateix bàndol. És una guerra a terra que es practica amb tanques, murs, trinxeres, centres de detenció…. I quan també utilitzant el mar com un fossat dels cocodrils, que són els vaixells de l’OTAN ) o el dispositiu de Frontex, l’agència europea de vigilància de fronteres. Els soldats són policies exèrcits i grups paramilitars. I, com sempre, n’hi ha que hi fan negoci: tota una industria de la guerra de frontera, que va des d’empreses espanyoles que s’enorgulleixen ser fabricants en exclusiva de filats de ganivetes fins a les companyies de seguretat privada a les quals se subcontracta la vigilància dels centres de detenció.

Cal recordar que Espanya ha estat el mal model que ara emulen els socis europeus: les tanques de Ceuta i Melilla, els 14 assassinats de la platja del Tarajal a mans de la Guàrdia Civil que continuen impunes (l’exdirector general i màxim responsable del cos, Arsenio Fernandez de Mesa acaba de ser convenientment recompensat amb un lloc al consell d’administració de Red Eléctrica de España). I sobretot la política d’externalització del control fronterer cap a estats africans sense cap mena de garantia democràtica perquè –amb càrrec als fons destinats a cooperació− perquè frenin els immigrants abans que s’acostin a les fronteres europees.

Les causes de la política europea

Contravenint les seves pròpies lleis i els tractats internacionals que han subscrit, Europa trepitja el dret d’asil i respon amb la guerra de fronteres… La frontera més desigual del món: un continent vell, ric i en pau, envoltat d’un món jove, empobrit i en guerra. A més, la frontera no és només un espai físic: són barreres legals, policials prejudicis… un cop han superat la trinxera la majoria van amb “la frontera” sobre les seves espatlles cada cop que han de sortir de casa, enfrontant-se al racisme institucional, als controls policials racistes al metro, a la discriminació en l’accés als serveis públics, a l’habitatge o a la feina.

El que hi ha al darrere d’aquestes polítiques no és frenar la immigració (tothom sap que és impossible), sinó sobretot tres coses. En primer lloc, una nova justificació per a les retallades: “aquí no hi cap tothom, la nostra capacitat d’acollida és limitada, els serveis públics tenen un topall” és el nou mantra i de res serveixen tots els estudis i l’experiència que demostren que la immigració, de sempre, ha aportat més riquesa de la que consumeix. En segon lloc, el manteniment d’una capa de mà d’obra sense drets (en el cas dels sense papers, com els milers de subsaharians que estan treballant a l’agricultura italiana) i vulnerable a la sobreexplotació. I finalment el retrocés de drets i llibertats que s’empara en el pretext de la lluita antiterrorista i que es tradueix en mesures com la llei mordassa a l’Estat espanyol o l’estat d’emergència permanent a França.

Aquestes lleis, i no l’arribada de refugiats en si mateixa, són les que expliquen el creixement de l’extrema dreta a Europa, que no es fa forta allà on hi ha més crisi o més refugiats sinó on s’imposa aquest discurs polític, sovint, com passa a França de la mà d’un govern que es diu d’esquerres i que ha portat Marine Le Pen a les portes de guanyar les presidencials d’aquesta primavera. Envalentida pel triomf de Trump, i reforçada per Putin, l’extrema dreta està en condicions d’imposar-se també a Holanda, mentre que a Alemanya triplicaria resultats el setembre.

És per això que la defensa dels drets dels refugiats no és només un problema humanitari, ètic o moral. No és només una qüestió de solidaritat i empatia. En aquesta lluita s’hi juga el futur de tots i totes.
 
Lluia Internacionalista
Publicitat
Publicitat