50 anys de la mort de Puig Espert, per Vicent Climent i Ferrando


Va morir fa 50 anys, exiliat a París
Francesc Puig i Espert
Foc i fum esvanit d'antiga glòria 
 
El febrer del 1964, el patrici valencià Nicolau Primitiu rebia una carta del seu amic Puig Espert en què, des de l’exili de França, es lamentava d’un «silenci d’amistat extraordinari»; preguntant-se alhora si havia «estat donada l’ordre d’un complot de silenci» cap a ell. Sembla que a l’exili forçat de París, l’escriptor, professor i polític valencià hagué d’afegir també un cert oblit dels amics, durant alguna època, que feia molt més dur aquell distanciament de la terra.
 
Per a un personatge com Francesc Puig Espert, que havia arribat a París, després d’estar present en nombroses iniciatives educatives, culturals, polítiques o associatives valencianes del primer terç del segle XX; haver de viure en una quasi absoluta desconnexió de la seua terra i de la societat valenciana significava un dolorós doble exili.
 
Havia nascut a València l’any 1892 en una família benestant, de marcades conviccions religioses, quedant-se orfe de pare des de molt menut. Fou un estudiant que va destacar en algunes assignatures als Escolapis i a l’ Institut General i Tècnic de València, durant l’ensenyament primari i el batxillerat respectivament. Tot i que abandonà els estudis, després del primer curs de la carrera de Filosofia i Lletres, una dècada després acabà la llicenciatura obtenint un premi extraordinari i aconseguint una pensió per ampliar estudis a Nàpols on va investigar als arxius la influencia de la corona catalano-aragonesa a aquell antic reialme. Aquesta estada a Itàlia seria anys després, durant el franquisme, aprofitada pel Tribunal para la Represión del Comunismo y la Masoneria per afirmar que després del viatge «renegó de sus anteriores concepciones sociales, haciendo alarde de nuevas ideas políticas de caràcter izquierdista » i així poder justificar la persecució de què fou objecte. A la tornada a València des de Nàpols fou un dels fundadors del Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de València, juntament amb Lluís Gozalbo París, Nicolau-Primitiu Gómez Serrano, Lluis Querol Roso i Francesc Martínez i Martínez.
 
Des de ben jove mostrà interès pel periodisme i per la literatura, compaginant creacions, majoritàriament, en valencià amb algunes poques en castellà. Les seues primeres participacions públiques com a poeta van ser en celebracions lligades a cercles legitimistes, com l’Associación Escolar Tradicionalista o el Requeté Jaimista; al Centre Escolar i Mercantil, vinculat als jesuïtes, i també a la Joventut Valencianista.

Durant la desena d’anys que abandonà els estudis universitaris, la presència de Puig Espert en publicacions periòdiques començà a ser assídua, alhora que treia a la llum algunes narracions curtes, a més de poemes, i començava la militància nacionalista de caire republicà a través de la Joventut Nacionalista Republicana.  Inicià les seues col·laboracions, el 1913, a la revista València que publicava, a Barcelona, la Joventut Valenciana; l’any següent portava a la impremta el seu primer recull poètic sota el títol Esberles del cor i el 1915 col·laborava a Pàtria Nova. El mateix any 1915  publicà la narració curta “Rassa vençuda” a El cuento del Dumenche amb un marcat plantejament nacionalista, mentre que el 1919 eixia a la llum la novel·la Nits d’hivern, i dos anys després la narració curta La Purissimeta.  Ben prompte havia començat a participar, també,  en actes literaris organitzats per  Lo Rat Penat, arribant a assumir-ne la presidència l’any 1927 amb la intenció d’una certa renovació que no va poder fer-se realitat.  
 
Puig Espert en una imatge del 1914
 
A Lo Rat Penat, guanyà quatre vegades la Flor Natural en els Jocs Florals dels anys 1916, 1920, 1921 i finalment, l’any 1960, fet que li valgué el títol de Mestre en Gai Saber. L’any 1928 estrenà un parell d’obres al teatre Moderno de València, Lo que ningú sabia i Pantomima. Fou membre de l’entitat Nostra Parla i com a representant de València participava el gener del 1922 en la Diada de la Llengua Catalana que es va organitzar a Barcelona.
 
Acabada la llicenciatura fou nomenat durant alguns cursos ajudant interí i gratuït per a la Secció de Lletres de l’Institut General i Tècnic de València. Passà després a exercir la docència a l’Acadèmia Boix i posteriorment tornà a l’Institut de València ja rebatejat com a Lluís Vives.

Entre les diverses activitats de Puig Espert, trobem que als anys vint fou president de l’Aeroclub de València i que, també, formà part de la secció valenciana de la Real Sociedad Española de Historia Natural.

Pel que fa a l’activitat política, el trobem el 1915 com a secretari de la Joventut Nacionalista Republicana, mentre que anys més tard formà part del Partit Republicà Radical Socialista i amb la vinguda de la segona república accedí a ocupar diversos càrrecs públics. Des de finals del 1931 fins al novembre del 1932,  fou Governador Civil de Sòria, des d’on passà a ocupar el mateix càrrec a la província de Palència. El 1933 passà a ser militant d’Izquierda Republicana i durant la primera meitat del 1936 fou governador civil de Burgos d’on marxa un mes abans de l’inici de la guerra d’Espanya.
 
 
Retornat definitivament a València fou nomenat secretari de l’Institut Lluís Vives i vocal de la inspecció de la segona ensenyança de València; va presidir el Cercle de Belles Arts i fou membre de la Junta Universitària de Monuments. El juny del 1936 juntament amb el rector Joan Peset, l’alcalde José Cano Coloma i el mestre Eladio Garcia Berruete, tots militants d’Izquierda Republicana; participà en el salvament de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats segons apareix relatat al procés sumaríssim contra el rector Peset. L’episodi del salvament de la imatge de la mare de Déu també apareixia al poema que presentà als Jocs Florals de Cambridge del 1956 i en una carta que va dirigir a Nicolau Primitiu a finals dels anys cinquanta. Va salvar de les flames, també, segons contà Nicolau Primitiu als seus dietaris, el llibre dels Furs de València.

Des d’octubre del 1936 a febrer del 1939 va exercir de director comissari de l’Institut de Segona Ensenyança d’Elx, ciutat on va desenvolupar una remarcable tasca en suport de la república i l’ordre constitucional. Va abandonar Elx, unes setmanes abans que les tropes franquistes entraren a la ciutat, marxant cap a l’exili de França.

Instal·lat a Paris, va refer la seua vida amb Agapita Hernández, amb qui va tindre un fill i dues filles. Va treballar com a lector d’espanyol al Lycée Chaptal i es dedicà a participar molt activament a les emissions en castellà de la Radiotelevisió Francesa. Des d’aquell edifici de la Maison de l’ORTF va difondre a través de les ones, nombrosos textos sobre la història i la literatura espanyola i valenciana, firmats per ell o en col·laboració amb l’hispanista André Camp. Amb aquest darrer va escriure el llibret d’una opera de cambra titulada Le Trésor de Boabdil, que els valgué el primer premi, d’un milió de francs, en un concurs de la ORTF. També va publicar amb André Camp un parell d’obres teatrals en francès: L'Enfant de la Barraca, conte de Noël valencien en forme dramàtique i Le Comte de Gomara, légende castillane du XIIIe siècle.
 
Dibuix de Puig Espert  que emprava en targetes personals
 
 Un poema titulat A la Mare de Déu dels Desemparats, guanyava el 1956 un accèssit a la Viola d’or als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili celebrats a Cambridge.

Ja durant la dècada dels anys seixanta, amb la relació epistolar i amb l’intercanvi de publicacions que va mantenir amb Nicolau Primitiu, va retobrar el contacte amb la societat valenciana del moment. L’avidesa de llegir aquells llibres que s’editaven a terres valencianes i l’interès a publicar investigacions de caire històric i literari, ompliren el buit que li provocava el distanciament i, en això, l’ajuda de Nicolau-Primitiu fou fonamental. A la revista Sicània va publicar alguns dels textos de Puig Espert d’aquests anys i a l’editorial del mateix nom publicà, de manera pòstuma, un recull de la poesia de Puig Espert amb el títol d’ Hortolans, on es van incloure els poemes guanyador de quatre flors naturals dels Jocs de Lo Rat Penat.
 
Esbós per a la coberta d’Hortolans
 
Els últims anys de la seua vida va fer alguna curta estada a terres valencianes, -a aquella Valencia del Cid del franquisme espanyol que ell rebatejava com a València del Túria o València d’en Jaume- però el control a què s’exposava féu que no demorés massa la tornada a França. Malgrat tot, mai no volgué acceptar la nacionalitat francesa que se li havia ofert en aquell estat que el va condecorar amb un parell de distincions: Diploma d’Oficial  i Creu Roja de l’Orde de les Arts–Sciences–Lettres i la Creu al Merite National Française.

L’1 de març del 2017 es compleixen cinquanta anys del decés de l’escriptor i polític Francesc Puig Espert, un personatge valencià poc recordat per una ciutat i un país als quals va estimar i dedicar molts dels seus afanys. La seua presència activa en nombroses iniciatives educatives, culturals, polítiques o associatives valencianes fa encara més inexplicable l’oblit institucional valencià, després de més de quaranta anys de la mort del dictador.

Entre els personatges relacionats amb la república, que han estat notícia darrerament per algun reconeixement públic –Alejandra Soler, Vicent M. Carceller o Joan B. Peset– en manca un que fa ara cinquanta anys va morir, l’escriptor i polític Francesc Puig Espert. A hores d’ara encara no ha estat rehabilitat públicament el seu nom. Una situació que ell definia molt gràficament en un vers: «foc i fum esvanit d’antiga glòria».
           
 Vicent Climent i Ferrando

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat