Migrants, fugits refugiats i Europa (poema), per Lluis García Casáñez


De sobte us vau trobar amb tots els camps arrabassats, amb les vostres ciutats buides, deshabitades, omplertes d’enderrocs, d’edificis esfondrats, famílies enfonsades, cossos enfonsats i vides fetes pols, amb la por guaitant el cel, els vehicles i els sorolls inequívocs de la guerra, dels fusells, eixa por que no sabem descriure els qui mai hem posat la vida damunt el tauler cinquanta voltes, dies de més, dies de menys, cada jornada. Vau decidir jugar-vos el futur perquè els vostres fills en pogueren tindre’n un, vau anar a la mar i us van cobrar peatge on no hi havia camins; vau pagar vaixells de luxe on només hi havia ossades velles, que amb prou feines suraven, que només eren bots i llanxes plens d’aire, el bitllet dels quals només aplegava a cap lloc, enmig de la mar. Estàveu, però, esperançats: anàveu cap a Europa, un post, us havien dit, on tots érem persones, on tots teníem drets, un post on hom vos ajudaria. Ni de bades, però: volíeu treballar, volíeu, sí, encara més, fornir un futur als vostres joves i xiquets, als vostres innocents. No contàveu que els voltors ataquen els menuts, els xiquets, els solitaris, el dèbils, els encara més febles que la resta. No contàveu, tampoc, que hi ha, almenys, tantes Europes com països, com governs, com tipus de por, quasi, quasi, com persones. Ja sé que no heu perdut encara la il·lusió, més que res perquè el que és d'il·lusió, cap no en teniu: és pur instint, instint de conservació, de supervivència. No és massa romàntic però és molt fort, més fort que no les bombes, més fort que no els naufragis, més fort que la por, que totes les prudències, que tots els camps d’internament, que el fred, que l’aigua, la neu, la solitud, la carència. Això és, només, el que vos ha donat Europa, fins ara, a la major part de vosaltres: ni tan sols bones paraules, ni tan sols “demà veurem”. Hi havia, per sort, entre nosaltres, persones, persones europees, que intentaren fer que vos sentíreu estimats, acompanyats, que no volien avortar-vos, tornar-vos a la mar. No mai podrem, molta gent, aplegar a comprendre tot l’horror, la por, la negativitat que heu hagut de passar i encara esteu passant. Eixe és el vostre secret i la vostra força més pregona. Només puc dir-vos, de ma part, que, a més d’alguns poemes com este i alguna coseta que escric per donar-vos suport i reivindicar la vostra dignitat, que no veniu a furtar-nos res, sinó a ajudar-nos a fer un futur millor, més gran, on cabrem tots, poc més per fer tinc a l’abast. Seguiré, però, cantant que sou germans, que tots ens fem falta i que hi ha món i recursos per a tots.

Lluis Garía Casáñez
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat