Molt més que una acció testimonial, per Emma Rodríguez Castelló

La convocatòria internacional de l’“aturada de dones” que va tindre lloc el passat 8 de març passava el llindar d'una mera acció testimonial: aquesta vegada l'acció va ser una autèntica manifestació de la voluntat, una acció d'exigència pública de drets i de l'espai social que ens correspon, una autèntica mostra de força i d'esgotament davant la impassibilitat de qui mira i no veu, de qui sent i no escolta. Perquè de testimoniatges ja n'estem fartes. I és dolorós comprovar com alguns mitjans de comunicació l'endemà de les aturades, dels clams, no digueren ni pruna o ben poc: una mostra clara que les reivindicacions de les dones no interessen als dirigents d'eixos diaris i que les portades, un cop més, invisibilitzaven la presència de dones rere la mobilització mundial.
 
Que algunes organitzacions no donaren importància a una convocatòria mundial i la difongueren com una acció testimonial, que no s'atreviren a dir que es tractava d'aturar els centres de treball, que pressionaren per impedir el dret constitucional a la vaga, que argumentaren falsament problemes burocràtics a una aturada laboral que només Intersindical Valenciana va legalitzar, és suficient per constatar que queda molt per fer. No ha sigut cap fantasmada ni ha estat protagonitzada per espectres ni imatges il·lusòries; no: els agrade o no, la mobilització ha estat nombrosa, unitària, jove i sorgida des de la base. Una aturada exitosa i solidària de dones que no ens resignem, que som valentes, que ocupem carrers i places, que eixim dels nostres llocs de treball i abandonem les atencions de la llar per dir-ne prou.
 
Els assassinats de dones a l'Argentina, Mèxic, Guatemala...; les polítiques misògines als Estat Units; el projecte de llei a Turquia, que redueix les penes a la violència sobre les dones; les marxes de Brasil i l'Índia contra les violacions; les reivindicacions a Xile pel dret a l'avortament; l'aturada de dones a França per exigir igualtat laboral i retributiva; les protestes de dones a Rússia; les mobilitzacions a casa nostra contra les violències masclistes; les d'Itàlia i Polònia per mantenir el dret a l'avortament legal...; les veus d'Irlanda, Xile, Perú, Israel... Ha sigut una convocatòria feta des de la base, teixida en xarxes socials i en reunions locals dels grups promotors, parida per dones solidàries que vivim el mateix: una forta consolidació masclista accentuada per les crisis mundials.
 
Al País Valencià, a les portes d'hospitals, escoles i instituts, universitats, administracions locals, autonòmiques i centres d'àmbit privat hi havia dones i homes que condemnen els assassinats masclistes, la precarietat laboral, la bretxa salarial, la parcialitat en l'ocupació, el sostre de vidre que limita la promoció professional de les dones, la feminització de la pobresa, la violència de gènere, l'assetjament sexual i laboral. I nosaltres volem quedar-nos amb aquesta imatge. Una imatge a la qual nosaltres hem contribuït no només el dia 8 de març, sinó també amb el treball constant, ferm i decidit des de fa anys. Una imatge d’unitat, de lluita, de futur i d’esperança per aconseguir acabar amb les violències masclistes, les desigualtats per raó de gènere i de classe i el patriarcat.
 
Emma Rodríguez Castelló
Secretariat Intersindical Valenciana
Publicitat
Publicitat