El nou Podem i el Vistalegre Valencià, Àlex Rodríguez

Del llançament de Podemos cal assenyalar, almenys, un encert i dos reptes. L'encert va ser una lectura de la conjuntura tremendament capaç de polsar, en un moment de corrent de ressaca de la mobilització, l'estat d'ànim subterrani d'un país travessat per les fractures de la crisi i víctima d'una classe política que s'havia independitzat de la ciutadania i hi havia decidit estimbar-la, segrestar les institucions per fer d'elles un club privat i anar-se’n a un resort de luxe amb un amic constructor.

La lectura era la següent: el valor principal del moviment 15M va ser el d'obrir, amb la crisi econòmica com a teló de fons, una estructura d'oportunitat política de caràcter constituent a través d'un qüestionament de l'edifici de poder històricament determinat durant la Transició i, per tant, del ventall de rols assignats, dels camps polítics que organitzaven i donaven sentit al conjunt de la vida política en Espanya i de la legitimitat dels seus actors principals per seguir representant la voluntat general. I ho feia engegant pràctiques multitudinàries que suposaven la irrupció a Espanya d'una nova generació política: treball col·laboratiu en xarxa, xarxes socials i TICs com a suports quotidians, deliberació pública, participació oberta i transparent, assemblees i comissions de treball com a procediment, forta càrrega audiovisual, llenguatge i nocions ideològiques noves (“economia del ben comú”, “ciutadania” com a principal agregador col·lectiu, etc.) que col·lisionaven amb les pròpies dels dispositius culturals del Règim i també amb les pròpies de l'esquerra normativa espanyola. Aquesta empremta quinzemaigista era visible en cada porus de Podem i era el substrat que li permetia pensar que era possible formar una majoria popular i ciutadana nova. I per a açò calia conquerir el govern del país fulgurantment.

Quant als reptes, Podem havia d'afrontar, en termes polítics, la creació d'un nou espai en Espanya i tenir capacitat suficient no només per a intervindre breument amb èxit en el panorama electoral, sinó ser capaç d'innovar, proposar i liderar canvis polítics profunds que tingueren com a horitzó de projecció la pròxima dècada. En termes organitzatius, s’havia de desplegar una estructura territorial suficient i eficaç que servira de múscul material per a fer-ho possible.
La matèria primera era un equip impulsor amb bastant formació i experiència en processos polítics de marcat caràcter constituent, així com una enorme capacitat per a atraure una porció considerable de les generacions joves del país que havien sigut exposades a l'ocupació de les places —la generació 15M.
 
Podem ja havia mutat una vegada: d'una iniciativa eixida d'un xicotet grup promotor a un moviment polític. La segona mutació havia de combinar, d'una banda, eixe caràcter de moviment i, d’una altra, els trets d'una nova tipologia de partit polític; tot això dins dels criteris i els marges dibuixats pel 15M i sense que la unió cruixira o semblara tot un simulacre que li fera perdre credibilitat.

No cal oblidar que un partit, com qualsevol altre suport d'expressió col·lectiva, és una fàbrica del ser. És un instrument cognoscitiu i una escola de pràctiques: ofereix i projecta, cap a dins i cap a fora, una determinada interpretació del món i configura al seu si maneres d'interrelacionar-se en comunitat. I l'ecosistema de Podem era ric en experiències, tradicions i orígens: Izquierda Anticapitalista (espai més o menys rejovenit de l'esquerra tradicional), joves provinents de l'autonomia i els centres socials, techies líquids i activistes 2.0 lligats a les xarxes i a les eines telemàtiques i, també, per damunt de tot, un contingent ampli de persones, en la seua majoria també joves, per a les quals Podem era la primera experiència de participació política. Predominava la joventut. L'equip de campanya de les eleccions europees no arribava als trenta anys i Podem hauria de surfejar amb èxit una cesura, que era la mateixa que habitava en el cor del 15M.

La cesura

Com ja he dit, la meua impressió és que en realitat el que genera l'ocupació de les places durant maig de 2011 és una nova generació política que no s'expressa només en termes biològics, sinó també en termes polítics. D'una banda, la generació del 78 i la tradició de l'esquerra clàssica espanyola i, de l’altra, unes generacions joves a les quals, amb un enorme potencial transformador, actualitzador i democràtic gràcies al clima 15M, la Transició i eixes tradicions li queden lluny. El 15M és també expressió d'aquesta tensió i emergència d'un desarrelament que va heretar Podem i que quedava reflectit en la seua hipòtesi inicial, que venia a dir que calia trencar els manuals i inventar. Que es donaven les condicions per a passar de la indignació al canvi polític construint una majoria popular i ciutadana nova per a l'Espanya d'avui —i no per a la de fa quaranta anys— i que el més transformador no era aglutinar l'esquerra, sinó fundar un nou camp polític ampli, profundament democràtic, reunit sota agregadors diferents (“pàtria”, “ciutadania”, “democràcia”...) i expressat mitjançant un eix diferent (baix/dalt).
 
De la cesura sorgeixen les esquizofrènies de Podem, que un dia se situa en la socialdemocràcia i un altre la descriu com a prehistòrica; que un dia afirma que Podem no és ni el PSOE ni el PCE i un altre dóna les “gràcies a Esquerra Unida i al Partit Comunista” i es felicita per “caminar a la trobada de la història (...), sobretot, amb els companys de l'esquerra històrica” —Pablo Iglesias, míting de tancament de campanya del 26J—. Que un dia diu que la victòria no passa per la unitat de l'esquerra i un altre diu que Podem té “la capacitat per a vertebrar totes les esquerres d'aquest país” —Manolo Monereo, acte de presentació de la candidatura “Podemos Para Todas” para Vistalegre II.

Qualsevol projecte col·lectiu és indissociable dels cossos que el constitueixen, i d'eixa cesura naix també la composició humana de Podem, que des del primer moment va tindre, com a part del seu repte organitzatiu, la necessitat d'organitzar destreses, sabers, habilitats i coneixements heterogenis al voltant d'equips de treball (el que en llenguatge clàssic es diu formar i organitzar quadres) que donaren forma a les idees i a les hipòtesis inicials. La realitat actual és que Podem està perdent capacitat per a interpel·lar, incorporar i retenir la generació 15M, ja que està augmentant l'edat mitjana de la seua militància a un ritme alarmant, al mateix temps que es produeix una migració progressiva, però (en ocasions sorprenentment) abrupta d'antics militants del PCE i Esquerra Unida. Sense anar més lluny, la reconfiguració del Consell Ciutadà Estatal ha modificat per complet la direcció intel·lectual del partit i ha reflectit clarament aquesta migració. En aquest article, Manolo Monereo introdueix la categoria “anticomunisme” en el vocabulari intern de Podem. El gir del partit és explícit.

La cesura està darrere, també, del tipus de posicions que ordenen el famós debat sobre quin paper juga, en aquesta nova fase política, el carrer, quin les institucions i què és això del moviment popular. El carrer, com el llegia (com el sabia llegir) Podem, no era entès —només— com el terreny de les lluites, sinó com l'esfera de la vida i l'experiència quotidiana, una esfera a la qual cal acostar-se des d'una expressivitat que siga capaç de produir afectes positius i passions alegres, de dialogar amb tot el país, no solament amb els qui es mobilitzen; una expressivitat amable i oberta a les inquietuds d'un conjunt de població ampli i no una expressivitat permanentment bel·licista i resistencialista.

Finalment, Podem ha de, també, introduir, estabilitzar i decidir-se per una sèrie de marcs teòrics i ideològics mínims, encara que amb suficient potència per a ser transversals i perquè el partit puga reposar i filtrar cap al territori engegant un treball formatiu potent.

El Vistalegre Valencià i allò que no va dir el 15M
 
El pacte territorial del 78 és l'únic pilar de càrrega de l'edifici de poder resultant de la Transició i desaparegut durant el 15M i que, no obstant això, entra en crisi posteriorment a la calor de la crisi de Règim, oberta per aquest. La introducció de l’item de la plurinacionalitat com a característica definitòria d'Espanya és, probablement, l'aposta més innovadora de Podem a l'hora d'abordar l'esgotament del model d'encaix territorial vigent. Però una cosa és ser capaç de projectar com a versemblant una nova definició d'Espanya que tinga en compte la seua diversitat nacional i una altra avançar dins del partit el país que volem. I és que Podem té un problema greu en el seu desplegament territorial: és avui —i s'ha comprovat durant Vistalegre II— un projecte ubermadrileny que sobreexporta els seus debats —i els seus enfrontaments— a la resta de territoris —que tenen els seus propis—, als quals massa sovint se’ls tracta com a protectorats i que viu sota una lògica de desertització de tot allò que quede fora de les fronteres de Madrid i la seua àrea metropolitana. Madrid no és tota Espanya —encara que quasi sempre ho semble— i la cronificació de la imposició del predomini de la seua agenda no és coherent amb una mirada plurinacional del nostre país. Però tampoc amb una organització que, almenys en la teoria, insisteix en la importància de les cures i de la normalització de la diversitat interna.

En Podem ens devem molts debats: quina lectura de l'interregne valencià fem, com pot operar-se políticament amb agregadors nacionals amb un poble sense articular i definit per les seues escissions internes, com integrar la seua diferència cultural sota un nou projecte compartit després de la caiguda de l'holograma de prosperitat del PP, la nostra relació amb el Govern, com marcar el pas al PSPV i com competir amb Compromís en la representació i articulació d'un poble valencià i en l'encarnació de l'ètica pública... Podem ha de ser sobirà per a tenir aquests debats sense ingerències que facen que, com Vistalegre II, l'Assemblea Valenciana acabe sent un simulacre, i açò a Madrid ha de respectar-se escrupolosament si és veritat que Podem es creu el seu caràcter federal.

Siga com siga, Podem està mutant de nou. La meua opinió és que l'estructura de possibilitat segueix oberta i, encara que en tots aquests nous reptes seguirà present la cesura descrita, hi ha condicions perquè Podem isca de l’impasse no com a simulacre ni tampoc com reliquiari, sinó com a projecte de país.

Àlex Rodríguez
Secretari Polític de Podem València

Publicitat
Publicitat